Quim Monzó – Biel Mesquida: Self-service

Text publicat a la revista Els Marges, núm. 12 (gener de 1978)

Quim Monzó – Biel Mesquida: Self-service.
Barcelona, Ucronia, 1977. 225 ps.

Document pdf pdf

Maria Campillo

En enfrontar-se amb un producte com Self-service (format per divuit textos, vuit de Quim Monzó i deu de Biel Mesquida) una de les qüestions que el lector ingenu pot plantejar-se és el perquè de la col·laboració i el sentit d’un aplec amb contes, manifestos, declaracions de principis, relats que semblen guions de cinema, índexs bibliogràfics que semblen manifestos i manifestos que semblen índex bibliogràfics, etcètera; tot «exposat» per a la tria del lector, tal com el títol suggereix. Cal distingir, però, dos tipus de col·laboració possible: la que correspondria a una elaboració imaginada/intuïda conjuntament i formalitzada/segregada de manera comuna, o bé la que, com en aquest cas, respon a uns propòsits paral·lels partint de realitzacions diferents, individuals i independents (independència a més, no gens amagada per part dels autors, ja que el llibre porta un índex aclaridor que estalvia qualsevol especulació, com algú ja ha fet, sobre les diferències de llengua que «traeixen» a cadascú).

Partint d’aquesta distinció, el treball conjunt de Quim Monzó i Biel Mesquida es justifica —cas que sigui necessari fer-ho— per una similitud de propòsits que comporten l’adopció militant d’una determinada actitud envers el fet literari: la revolta contra les dites «convencions narratives» (des del gènere o la versemblança fins a la sintaxi), revolta que té la seva expressió més clara —i la més externa, tanmateix— en la utilització de tècniques avantguardistes —valgui el terme—, entre les quals assenyalem, com a més noves, la polisèmia i la intertextualització, que ens arriben com a ressons locals de les experiències proposades per la Kristeva i, en general, per «Tel Quel». Aquesta actitud ve acompanyada d’una determinada visió del «lector» i de la comunicació amb aquest, en el que podria anomenar-se la transcripció gràfica —en forma de producte «llegible»— d’una revolta moral —referida en bona part al sexe (amoral si es vol, encara que podria parlar-se perfectament d’una moral, i d’una didàctica, de la amoralitat)— i política, que controverteix una realitat en la qual es veu forçosament implicat el lector.

No són, doncs, aquestes tres coordenades (llenguatge/sexe/política) sinó la seva formalització, la que ens és donada des de dos punts de mira diferents, encara que complementaris. La revolta de Quim Monzó és una revolta pacífica —i no per això menys efectiva, ans al contrari—, d’anar fent «i al que no li agradi que ho deixi», que proporciona un text en el qual la ruptura té totes les connotacions de «recerca» constant. Dotat d’una imaginació fora del comú per a la creació d’imatges i d’escenografia, i d’un esperit crític notable, amb una preocupació per tots els llenguatges en general i per la paraula en particular (vegeu Tatxeu allò que no interessi pas, on hi ha una reducció de l’acció als objectes que la configuren, dels objectes a la paraula que els designa i de la paraula a la «paraula»), Quim Monzó aconsegueix de qüestionar, de relativitzar i de minimitzar unes determinades realitats, i de poetitzar-ne, mitificar-ne, unes altres. L’univers de Quim Monzó és un univers ciutadà (multituds, oficines, drugstores, pisos minúsculs, etc.), on s’insinuen petites històries fragmentades sobre personatges anònims (Yeah, Les ombres xineses, Nina), on els mites de consum tenen un lloc preferent en un discurs en aparença poètic (vegeu l’escena del dentifrici amb ratlles verdes apareixent en el moment culminant de l’abraçada d’una parella), i on les referències al cinema (Marlon Brando agafant el tramvia en samarreta, per exemple, o, a un altre nivell l’adjectivació: «humphreybogardianes robes» no són sinó la infrastructura d’un discurs tan literari com cinematogràfic (Ve-t’ho aquí Nina). Potser caldria destacar el segment La neu del teu pubis se’m rovella, que constitueix una experiència molt interessant de polisèmia alhora que demostra unes grans possibilitats poètico-narratives que ja eren evidents a L’udol del griso al caire de les clavegueres.

Per contra, la revolta de Biel Mesquida és militant, violenta, visceral, i es manifesta principalment en una actitud agressiva en vers el lector: la substitució de l’horacià del delectando monendo per un altre objectiu designat textualment com «Desplaure» (p. 179) que, conreat sistemàticament resulta no menys didàctic que el primer, si anem a mirar. D’altra banda, el temperament programàtic i teòric de Biel Mesquida —més directe, menys el·líptic que el de Quim Monzó— proporciona als seus textos una aparença de manifest constant, on la narració és efecte del llenguatge i de les pròpies tasques crítiques (la posada en qüestió, la liquidació, la teorització): les anècdotes intercalades «formen un teixit que s’aguanta en el llenguatge. Voldria que la història fos un efecte del llenguatge»; o bé: «¿Com poder fer una història punts suspensius siguin l’emmirallament de la significació?». D’altra banda, no són només les realitats (moral, política) les que han de posar-se en crisi, és el llenguatge mateix (i l’ordre lingüístic és l’ordre moral/social) el que cal fer de nou: «Vivim dins el llenguatge burg és la nostra atmosfera closa, només podem agafar aquest llenguatge filosòfic, científic, literari i robar-lo per després despeçar-lo, maquillar-lo, fent-lo irreconeixible, desconegut, nou.» Tanmateix la consciència de la creació d’un ordre substitutiu és posada contínuament en qüestió; fins i tot ho és la solució aportada, al temps que subratlla, de passada, la provisionalitat de la teoria: «Quines bajanades deu —Com si no fos més fàcil i gustós parir una narració amb cara i ulls sense tota aquesta retòrica rica per fer-se els moderns. I què és la modernitat de l’escriptura? —Preguntes —Teoritzacions que queden en l’aire—.»

Aquesta conjuminació de teoria i pràctica narrativa, que dóna resultats molt interessants des del punt de vista formal (vegeu De cos present, l’experiència més extensa i rigorosa d’intertextualització del llibre), compta, però, amb un problema pel que fa a la denúncia/ruptura de/amb situacions socials i morals que, pel tractament i l’ús que se n’ha fet, han esdevingut tòpiques. El que a L’adolescent de sal (que crec indiscutiblement superior) era trencador —pel que tenia de nou i, d’alguna forma, d’épatant— ací és en certa manera reiteratiu, sabut, gratuït. Caldria potser cercar unes fórmules de continuïtat viables (la de l’épatament queda exhaurida amb Self-service, sobretot tenint en compte que les possibilitats d’escandalitzar el lector mitjà minven per moments), perquè la teoria tingués una praxi conseqüent, perquè l’efectivitat de l’agressió fos real.

 

 

© de l'autor

< < Pujar

Comentaris i suggeriments Administrador
Contactau | Informació
©2007 Discursos d'Experimentació en la Narrativa Catalana