L'any 1937 el romanista croat Mirko Deanović va presentar al V Congrés Internacional de Lingüística Romànica, celebrat a Niça, el seu projecte d'un Atlante Linguistico Mediterraneo, projecte, però, que va quedar totalment suspès per l'esclat de la II Guerra Mundial el 1939. Acabada aquesta catàstrofe, Deanović el va reprendre i el va proposar novament al VIII Congrés Internacional d'Estudis Romànics, fet a Florença el 1956, on es va constituir un Comitè Internacional per a realitzar-lo, amb el patrocini de la Fondazione Giorgio Cini de Venècia, constituïda feia pocs anys.

Les novetats d'aquesta iniciativa, segons Deanović mateix, eren:

      1. aplicar el mètode de la geografia lingüística a un territori plurilingüe on coexisteixen llengües genèticament molt diverses;
      2. fer una obra especialitzada en terminologia marinera.


El Comitè que l'havia d'impulsar va ser inicialment format per més d'una trentena de membres, procedents de tots els estats costaners de la Mediterrània, presidit conjuntament per Carlo Battisti i Mirko Deanović, amb dos vicepresidents, Nicolas Andriotis i Gerhard Rohlfs, un director, Giancarlo Folena, i un secretari, Manlio Cortelazzo; la seu de la Secretaria va ser acollida, naturalment, per la Fundació Cini.

Aquest Comitè es va posar a fer feina immediatament i el 1960 ja havia publicat el qüestionari que havia de servir per a les enquestes. Conté 810 qüestions repartides  en capítols: la mar, geomorfologia, meteorologia, els astres, la navegació, maniobres, embarcacions, tipus de naus, les parts de les naus específiques que interessen, la construcció naval, l'equipament, el velam. Un capítol està dedicat a la vida a bord, un altre al comerç, un altre a la pesca (classes i eines de pesca) i finalment un altre a la fauna i la flora marítimes. Amb el Qüestionari es va publicar també un àlbum amb il·lustracions per a ajudar els enquestadors a fer les preguntes. Finalment es varen triar 125 punts d'enquesta, des de la Península Ibèrica fins a les costes de la Mar Negra.

Els punts d'enquesta de l'àrea catalana triats varen ser: Banyuls, l'Escala, Blanes, Vilanova i la Geltrú, l'Ametlla, Peníscola, Cullera, la Vilajoiosa, Eivissa, el Port d'Andratx, Maó i l'Alguer. Totes les enquestes dins l'estat espanyol varen ser fetes entre 1966 i 1970 per Francesc de B. Moll, mentre que de la de Banyuls se n'encarregà el francès Louis Michel i de la de l'Alguer l'italià Oronzo Parlangèli. Els enquestadors també eren membres del Comitè promotor.

El projecte va ser viu, manifestat des de 1959 sobretot a través del "Bolletino dell'Atlante Linguistico Mediterraneo", fins a 1993, any del darrer bolletí. Tot i que el 1971 va eixir un Saggio dell'Atlante Linguistico Mediterraneo, amb 27 mapes de mostra, cap altre volum no ha estat mai publicat i el projecte finalment va quedar arxivat a la Biblioteca Nuova Manica Lunga de la Fondazione Cini, on es conserven totes els qüestionaris omplits pels enquestadors. A l’actualitat (2016), però, hi ha un comitè promotor, impulsat principalment pel Dr. Giovanni Ruffino, del Centro di Studi Filologici e Linguistici Siciliani, de Palerm, que, amb el permís i el suport de la Fundació Cini, ha reprès el projecte i vol dur a terme la publicació de totes les enquestes.

Els qüestionaris tenien doble full, de manera que la resposta escrita per l'enquestador quedava com a original al full de damunt i calcada al full de davall, la qual cosa els permetia quedar-se'n una còpia i deixar l'altra al quadern. Francesc de B. Moll, doncs, es va quedar una còpia de totes les enquestes que va fer, que després va traspassar a uns fulls ordinaris, els quals es troben guardats amb tots els seus papers, actualment de domini públic i a disposició dels investigadors, a l'Arxiu del Regne de Mallorca (Fons Alcover-Moll), a Palma. No sabem amb quina intenció (potser veia la possibilitat de fer-ne qualque publicació pel seu compte), Moll va passar les respostes (d’algunes enquestes, però, només una selecció) a grafia convencional, amb algunes determinades i concretes concessions a adaptacions formals per a acostar-se a la pronúncia; n'hi ha que fins i tot estan escrites a màquina, mentre que la majoria estan escrites a mà.

Convençut de la importància de rescatar aquest material, fins ara inèdit, i del valor que té com a testimoni de la feina voluntarista i entusiasta de Francesc de B. Moll (ell mateix confessa, a les seves memòries, que es va pagar de la seva butxaca totes les despeses per a fer les enquestes), he considerat oportú publicar-lo, aprofitant la facilitat que ara ens proporciona la xarxa internacional. Les dades són del final de la dècada del 60, però l'antiguitat no els lleva valor, sinó que ben al contrari els en dóna, perquè una bona part dels mots aplegats en aquell moment ara serien difícilment recollibles, havent-hi hagut una substitució poblacional important en els oficis mariners, en els quals una gran part (potser fins i tot majoritària) dels treballadors no són autòctons dels Països Catalans o són de llengua familiar no catalana.

 

He d'agrair a les col·laboradores Maria Salvà Rams i Maria Rosa Cantallops Sánchez la seva importantíssima feina de transcripció; i en el cas de Maria Rosa Cantallops, també de comprovació i compleció de les enquestes, durant la seva estada ERASMUS a Venècia. I sobretot he d'agrair al director del Servei de Sistemes d'Informació Geogràfica i Teledetecció de la UIB, Maurici Ruiz, la seva excel·lent disposició i dedicació perquè aquesta publicació es fes realitat.

 

Nota sobre la reproducció de les respostes:

La reproducció de les respostes respecta fins on és possible la transcripció original de Francesc de B. Moll. Hi ha, però, algunes transcripcions modificades, a causa de la dificultat del sistema cartogràfic de combinar dins un mateix text lletres i símbols fonètics. El fet és que Moll, com que escrivia a mà, no tenia problema per a combinar lletres amb diacrítics fonètics. Així, per exemple, escriu “òrsǫ” per a indicar que ‘orsa’ a la Vilajoiosa es pronuncia amb [ɔ] inicial i final. Però si no tenim cap problema per a transcriure ‘ò’, perquè és una lletra amb accent reconeguda pel programa informàtic, sí que n’hi ha per a transcriure ‘ǫ’, perquè aquest diacrític no és reconegut com a element de l’ortografia pel sistema, i el reprodueix malament. Per a resoldre tots aquests casos:

 

En el cas del Port d’Andratx, Francesc de B. Moll, al mateix document, va transcriure les respostes 7 (que és realment la primera) a 174 amb símbols fonètics, i a partir de la 177 va continuar amb la grafia convencional més o menys adaptada a la pronúncia (la 175 i 176 estan en blanc); m’ha semblat lícit adaptar aquelles primeres 167 respostes a la grafia convencional, segons els mateixos criteris que Moll deixa entreveure a les següents respostes, per tal de poder disposar de tot el qüestionari.

 

Finalment, he suprimit les anotacions del tipus “sconosciuto” o “non si conosce qui” posades en lloc de les respostes hipotètiques corresponents, perquè tampoc no són sistemàtiques, de manera que hi ha moltes de qüestions sense respondre i sense cap explicació i moltes d’altres amb explicacions d’aquest tipus; al cap i a la fi, aquestes anotacions no proporcionen informació lingüística.

 

Informadors

Els informadors que va tenir Moll en les enquestes varen ser:

Accediu a l'altes

                 © 2014, Grup de Recerca Sociolingüística de les Illes Balears. Pàgines creades per Miquel Gomila Garcies