Cerim˛nia de graduaciˇ de l'any acadŔmic 2002-2003

Intervenció de l'estudiant de Biologia senyor Miquel Garí

Benvolguts companys i companyes, em sent molt honrat de ser aquí dalt i tenir la possibilitat de dir unes paraules en nom dels estudiants, vertadera ànima de la Universitat.

Avui és un dia de goig i joia per a nosaltres, per als nostres familiars i, per què no dir-ho, per a la Universitat mateixa. Un dia en què la feina d'anys que hem fet tots ens permet assolir els nostres objectius.

La Universitat assoleix l'objectiu de formar els estudiants i compleix una de les seves tasques principals, a part de la investigació i recerca, dotant així la societat que l'envolta de gent capacitada per assegurar un futur pròsper.

Els nostres pares i familiars acompleixen el seu desig de donar una bona educació als fills, que els pugui permetre desenvolupar-se en condicions òptimes en aquesta societat.

I nosaltres, els estudiants, aconseguim acabar la carrera, que tant de sacrifici ens ha costat.

I crec que cal remarcar-ho, és un sacrifici que no sols es redueix a no poder sortir durant un parell de caps de setmana, o a tenir un menor poder adquisitiu que molts altres companys de la nostra edat.

A més, implica el fet d'entrar en el món laboral vuit anys més tard que aquells que ho feren als setze. Així com el greuge que suposa a l'hora d'aconseguir una estabilitat econòmica per poder optar a un habitatge, habitatge que en aquests vuit anys no ha fet més que multiplicar el preu, però no el valor.

Igualment implica el sacrifici que ha suposat per a molts de nosaltres compaginar els estudis i el treball durant les èpoques estivals, o fins i tot durant tot l'any, per poder pagar els estudis i així reduir la càrrega econòmica que aquests suposen per a la família.

Però cal esmentar que aquests greuges valen la pena, ja que ens permeten aconseguir el nostre somni. I per tal cosa hem d'estar agraïts.

Hem de començar agraint als nostres pares que ens hagin aguantat estoicament durant l'època d'exàmens. No cal que els expliquem res: ells ja coneixen els nostres histerismes i manies, en arribar el febrer, el juny i el setembre.

D'altra banda, hem d'agrair a la societat que ens envolta l'esforç realitzat en la nostra educació, ja que sols pagam el 15 per cent del cost dels estudis. I els hem de dir que no poden haver fet millor inversió de futur per a les nostres illes, ja que la preparació que ens han subvencionat els serà retornada amb escreix, dotant-los de personal qualificat, tan necessari en una societat on manca, ja que sabem que tenim l'índex més baix d'universitaris de l'Estat, com també un alt índex d'abandonament dels estudis en acabar l'ESO.

També hem d'agrair la possibilitat d'obtenir beques que ens dóna l'Estat, sense les quals molts de nosaltres no hauríem tingut la possibilitat d'estudiar.

Però cal esmentar que això no basta. Les beques són insuficients en nombre i quantia, si ho comparam amb la resta d'Espanya. I som de les comunitats on el cost de vida és més alt. Perquè, si ens comparam amb la resta d'Europa, ens trobam a anys llum de la seva inversió en educació. Potser ells han entès que el seu desenvolupament i progrés depèn dels joves i, per tant, de la seva educació.

Enguany el curs acadèmic ha estat molt mogut, hem tingut les primeres eleccions a Rector amb la participació de tota la població universitària, igual que la reforma dels Estatuts, per adequar-los a la tan famosa LOU. I, a més, les eleccions autonòmiques i municipals. Per si això no fos poc, successos com el desastre ecològic del Prestige i la guerra de l'Iraq han provocat una gran mobilització social, en molts de casos liderada pels universitaris. Els mateixos universitaris als quals ens havien penjat l'etiqueta de conformistes i passius. Potser els polítics no ens han sabut motivar?

D'altra banda, també ens cal agrair la construcció de la nova rotonda, l'inici del carril bici, i la dotació econòmica per a la construcció a la Universitat dels nous edificis Beatriu de Pinós i Melchor Gaspar de Jovellanos, que ja es troben en funcionament, i del nou edifici dels Serveis Cientificotècnics, que s'està construint. Així com el projecte d'ambientalització del campus amb el llacunatge.

Però això no basta, ens falta la millora de la carretera, promesa ja fa massa anys. I que el projecte de l'arribada del tren el 2005, tan important per als estudiants de la Part Forana, es converteixi en una realitat.

Com també que se segueixi invertint en infraestructures universitàries que encara ens manquen, com la Biblioteca Central. O en altres que necessiten reforma, com ara els edificis més antics: el Ramon Llull, el Guillem Colom Casasnovas i el Mateu Orfila i Rotger.

Sols així la nostra universitat podrà créixer en qualitat i prestigi i no quedarà enrere, arribant així en òptimes condicions al repte europeu que ara se'ns planteja. 

I ja per acabar, encara ens falta expressar el nostre agraïment a qui ens ha acollit durant aquests anys de carrera: la Universitat, i més en el seu vint-i-cinquè aniversari. La UIB ens ha vist créixer com a persones i ens ha dotat de coneixements i experiències. Ha vist com fèiem amistats que duraran tota una vida i, en molts de casos, fins i tot com trobàvem el nostre amor.

I cal dir que tot això no és fàcil. Per tant, crec que és adient donar les gràcies a l'equip rectoral que gestiona aquesta petita ciutat, així com a la resta del personal universitari, qui té tanta cura de nosaltres. I molt especialment als professors que ens transmeten els seus coneixements i valors i en molts de casos dediquen més temps a la Universitat que a la seva pròpia família.

I dir-los que nosaltres els representarem allà on anem amb orgull i amb la cara ben alta, per haver tingut la sort d'estudiar a la Universitat de les Illes Balears.

Enhorabona i sort en el nou camí que just ara començam.

Gràcies.

Dijous, dia 24 de juliol de 2003
Son Lledó.