Presentació

L’any 1996 el projecte titulat Arxiu audiovisual dels dialectes catalans insulars va obtenir l'ajuda a la recerca "Aula Francesc de B. Moll" de l'Estudi General Lul.lià de Mallorca. Va ser la fita inicial que va permetre als promotors, Brauli Montoya Abat i Jaume Corbera Pou, com a director, aleshores tots dos professors titulars de Filologia Catalana de la Universitat de les Illes Balears, fer efectiva la idea que arrossegaven des de feia uns anys: fer un arxiu en vídeo dels parlars tradicionals de les illes Balears, amb entrevistes a persones que mantenguessin encara amb tota l’autenticitat la manera de parlar característica forjada pels set segles d’història lingüística catalana de les illes. La intenció era aplegar una col:lecció documental bastant ampla perquè fos una bona mostra d’allò que la dialectologia catalana catalogava com a “dialecte balear”, en què hi intervenguessin parlants majoritàriament d’edat prou avançada com per poder-los considerar representants de la llengua tradicional, la llengua mantenidora dels trets històrics propis dels parlars de les illes, amb les interferències limitades només al resultat d’uns segles de domini cultural de la llengua castellana, la qual, però, no havia estat gens usual dins els sectors populars dels habitants illencs, encara unilingües fins a les generacions nades a principis del segle XX. L’arxiu no volia ser sociolingüístic, sinó geolingüístic, per la qual cosas’havia de cercar entrevistats que conservassin bé el parlar del lloc representat, i aquests avui en dia són sobretot persones per damunt els 60 anys, per no dir 70; així i tot, n’hi podia haver qualcuna de més jove, considerant que a vegades es pot trobar gent jove que, gràcies a circumstàncies diverses, encara conserven aquesta llengua autèntica no contaminada.

La idea de fer un arxiu en vídeo, i no en casset com s’havien fet fins al moment les arreplegues documentals lingüístiques més modernes, era per poder guardar també, a més a més del so, les expressions i els gests corporals (amb les mans, amb la cara, de vegades amb tot el cos), i les imatges dels objectes o les maneres a les quals els informadors poguessin fer referència. Així mateix, es volia que els enregistraments fossin de la millor qualitat possible perquè fossin ben aprofitables per a la recerca científica; que no fos un material purament testimonial, sinó també pràctic i útil, amb el qual aquells investigadors que volguessin tenir una mostra del llenguatge de les Balears per poder analitzar hi poguessin comptar amb garantia.

Amb aqueixa ajuda de l’Estudi General Lul·lià, doncs, va començar el projecte, que va poder tenir continuïtat gràcies, primer, al fet que la Direcció General de Cultura i Política Lingüística del Govern Balear va doblar l’import inicial que aquella institució acadèmica havia concedit, i llavors a haver estat un dels projectes inclosos al Programa Mossèn Alcover que el Consorci per al Foment de l’Ús del Català va impulsar el 1998.