Arxiu audiovisual dels dialectes catalans de les Illes Balears

PRESENTACIÓ
     L’any 1996 el projecte titulat Arxiu audiovisual dels dialectes catalans insulars va obtenir l'ajuda a la recerca "Aula Francesc de B. Moll" de l'Estudi General Lul.lià de Mallorca. Va ser la fita inicial que va permetre als promotors, Brauli Montoya Abat i Jaume Corbera Pou, com a director, aleshores tots dos professors titulars de Filolo-gia Catalana de la Universitat de les Illes Balears, fer efectiva la idea que arrossega-ven des de feia uns anys: fer un arxiu en vídeo dels parlars tradicionals de les illes Balears, amb entrevistes a persones que mantenguessin encara amb tota l’autenticitat la manera de parlar característica forjada pels set segles d’història lingüística catalana de les illes. La intenció era aplegar una col:lecció documental bastant ampla perquè fos una bona mostra d’allò que la dialectologia catalana catalogava com a “dialecte balear”, en què hi intervenguessin parlants majoritàriament d’edat prou avançada com per poder-los considerar representants de la llengua tradicional, la llengua mantenidora dels trets històrics propis dels parlars de les illes, amb les interferències limitades només al resultat d’uns segles de domini cultural de la llengua castellana, la qual, però, no havia estat gens usual dins els sectors populars dels habitants illencs, encara unilingües fins a les generacions nades a principis del segle XX. L’arxiu no volia ser sociolingüístic, sinó geolingüístic, per la qual cosas’havia de cercar entrevistats que conservassin bé el parlar del lloc representat, i aquests avui en dia són sobretot persones per damunt els 60 anys, per no dir 70; així i tot, n’hi podia haver qualcuna de més jove, considerant que a vegades es pot trobar gent jove que, gràcies a circumstàncies diverses, encara conserven aquesta llengua autèntica no contaminada.

     La idea de fer un arxiu en vídeo, i no en casset com s’havien fet fins al moment les arreplegues documentals lingüístiques més modernes, era per poder guardar també, a més a més del so, les expressions i els gests corporals (amb les mans, amb la cara, de vegades amb tot el cos), i les imatges dels objectes o les maneres a les quals els informadors poguessin fer referència. Així mateix, es volia que els enregistraments fossin de la millor qualitat possible perquè fossin ben aprofitables per a la recerca científica; que no fos un material purament testimonial, sinó també pràctic i útil, amb el qual aquells investigadors que volguessin tenir una mostra del llenguatge de les Balears per poder analitzar hi poguessin comptar amb garantia.

     Amb aqueixa ajuda de l’Estudi General Lul·lià, doncs, va començar el projecte, que va poder tenir continuïtat gràcies, primer, al fet que la Direcció General de Cultura i Política Lingüística del Govern Balear va doblar l’import inicial que aquella institució acadèmica havia concedit, i llavors a haver estat un dels projectes inclosos al Progra-ma Mossèn Alcover que el Consorci per al Foment de l’Ús del Català va impulsar el 1998.

METODOLOGIA I CARACTERÍSTIQUES
     El pla del projecte era fer entrevistes a grups de persones, amigues o familiars perquè hi hagués confiança entre elles, que establissin una conversa guiada per nosal-tres, que els estiraríem cap a uns centres d’atenció, de manera que totes les entrevistes serien més o menys semblants. Es va preveure també la possibilitat de fer entrevistes a persones soles, les quals serien interessants per la formació cultural especial que tendrien, que podria suposar uns usos lingüístics també especials. Es constituí un equip d’entrevistadors format per: Joan-Francesc López Casasnovas a Menorca, Marià Torres Torres a Eivissa i Formentera, i Brauli Montoya Abat i Jaume Corbera Pou, amb la funció d’investigador principal, director o responsable a Mallorca. Les localitats on havíem de fer les entrevistes, davant la impossibilitat que fossin totes, varen ser triades segons els següents criteris:

a) totes les capitals insulars;
b) totes les ciutats de més de 20.000 habitants autòctons (és a dir, no comptant-hi els immigrats, majoritàriament castellanoparlants);
c) totes les localitats o àrees geogràfiques amb característiques dialectals específiques i singulars respecte al parlar general de l'illa. D'acord amb aquests criteris, es varen fer entrevistes a les poblacions o àrees següents: (un mínim de 2 entrevistes a cada una): Palma (9), Manacor (4), Inca (4), Lloseta/Binissalem (2), Capdepera/Cala rajada (2), Artà (2), Deià (2), Felanitx (2), Maria de la Salut (2), Pollença (2), Sant Joan (2), Sineu (2), Sóller/Fornalutx (2), Son Servera (2), Andratx/S'Arracó (2), Maó/el Castell/Alaior/Sant Lluís (4), Ciutadella (2), el Mercadal/Fornells (2), Ferreries/el Migjorn Gran (2), Eivissa (3), Sant Rafel (1), Sant Josep/Sant Antoni (2), Santa Agnès/Sant Mateu/Sant Joan (2), Formentera (2), Porreres (2), Santanyí (2)

     Al final també es decidí incloure la població valenciana de Tàrbena, a la Marina, els habitants de la qual són d’ascendència mallorquina. Podia ser interessant tenir-ne una mostra lingüística per contrastar amb el mallorquí “autèntic”.

     Amb les 2 entrevistes de Tàrbena, doncs, el total de vídeos enregistrats és de 67, que representen aproximadament 100 hores d’entrevistes.

     De les persones entrevistades, 111 són homes i 73 dones. Per professions, tenim: gent del camp (la mes abundant: senyors de possessió, pagesos, carboners, margers, caça-dors, collidores d'oliva, un guardabosc..., gent de mar (mariners, pescadors, peixa-ters), madones de casa, ferrers, fusters, barbers, forners, sabaters, picapedrers, miners, mestres escudellers, artesans diversos, empleats públics, tècnics superiors diversos, comerciants, polítics, ensenyants, capellans, monges, músics, una carnissera, una actriu, un impressor.

     En DVD-ROM s’ofereix una antologia de totes les entrevistes. S’han seleccionat els fragments de més qualitat auditiva i de més interès d’imatge o de contingut. Aquests fragments són presentats amb la transcripció ortogràfica i amb la transcripció fonètica, de manera que siguin al màxim d’aprofitables per als lingüistes interessats. La transcripció ortogràfica ho és, ortogràfica, al màxim, és a dir, mantenim les formes escrites segons els principis de l'ortografia catalana, a la qual s'adapten totes les variants fonètiques (aigua, no "aigo" ni "èuia"; posar, rosegar, no "poar" ni "roegar" o "rovegar"; orelles, no "oreies" ni "orees"; festejar, no "festetjar"; eixugar, no "aixuar"; etc); hi ha qualque excepció, com és el cas del tarbener m’agüelo, que no hi ha manera d'escriure'l correctament; o acuaria / acuu (per acusaria / acusis), dins uns versos d'un romanç; o (ha)via, dins un vers d'una glosa, en què la síl·laba ha no es pot restituir per mor de la mètrica, o en un context en què aquesta forma verbal és precedida d'un pronom feble el (el (ha)via); o la preposició an davant l'article es o davant el demostratiu. A part de superar la dificultat que representa trobar una grafia no nor-mativa adequada a la pronúncia dialectal, l'opció ortogràfica facilita la lectura del text a qualsevol persona, sense necessitat que sàpiga prèviament les realitzacions dia-lectals pròpies del lloc. Per saber com es pronuncia cada paraula hi ha, precisament, la transcripció fonètica. Una altra cosa són les variants morfològiques, els mots lèxics (els castellanismes) i les construccions, que es respecten absolutament (llavonses, noltros, sebre, diguent, estassin…; sigle, panaderia, més o menos, etc.), igual que determinades expressions dialectals com mem o idò.

CONSULTA
     Tant les còpies dels vídeos (en versió VHF o DVD) com les dels arxius de so les podeu demanar, al preu del cost que impliqui fer-les per part dels serveis tècnics corresponents, a aquesta adreça electrònica: jaume.corbera@uib.cat Si només us interessa el CD-ROM el podeu sol·licitar gratuïtament a la Càtedra Alcover-Moll-Villangómez: catedra.amv@uib.cat