SOCARRELLS

El tema va començar la setmana passada. Per ventura algú ho recordarà: era sobre els socarrells, el nom que a Menorca i en alguns indrets de Mallorca donen a un conjunt d'espècies botàniques, bona part de les quals són endemismes de les Balears. He de confessar que, al final, quan tenia ja l'article acabat, en vaig canviar el títol, que originalment era <<Menorquins oportunistes>>. El títol primer tenia --està claríssim-- molta més pegada, però jo sé que, fins i tot quan es parla de ciència, el darwinisme no és del tot entès, és per això que vaig témer que algú se sentís molestat per l'esmentat títol, i vaig decidir substituir-lo per un de més fat. Les recompenses morals --i de les materials no en parlem-- que atorga el fet d'escriure en català no són en absolut a bastament per exposar-se a molestar algun dels amics menorquins que tantes i tantes amabilitats han tengut amb mi.

El títol fou canviat, però no la idea. Ni tampoc el repte final: que si es creàs un partit amb el nom de socarrells que fos esquerranós, nostrat, una mica ecologista i, irrenunciablement, oportunista, jo aniria a aferrar-ne cartells o a realitzar qualsevol altra tasca que la direcció em volgués encomanar. Però, això és un cas hipotètic, i per ara no estim oportú fer una inversió en cola, perquè no crec que en la pràctica sigui possible conjuminar la virtut, científica i racional, de l'oportunisme amb les altres tres ideologies que abans hem esmentat: l'esquerrana, la nostrada --vulgueu entendre'm: l'antinacionalista-- i l'ecologista.

I tanmateix és estrany que no puguin ser compatibles, perquè les tres ideologies esmentades es declaren amigues de la ciència, i és sabut que possiblement no hi ha paradigma científic més difícil de rebatre i, en conseqüència, més sòlid, que el que diu que vida, supervivència i oportunisme són tres conceptes indestriables. Des que, el 1859, Darwin publicà L'origen de les espècies va quedar clara una cosa: que el que és viu --tant els individus com les espècies-- és, en realitat, un supervivent. I que per sobreviure és necessari, fins i tot imprescindible, saber copsar i aprofitar les oportunitats que ofereix la vida. Sempre hi ha d'haver un grau d'oportunisme en tota persona, en tota idea, en tota organització que no vulgui estar destinada a desaparèixer en poc temps. No perdeu temps cercant objeccions a la hipòtesi: no n'hi ha.

I vet aquí el meu dilema: els partits que m'agraden no ho volen ser, d'oportunistes. Els fa feredat aquest adjectiu. Els esquerranosos perquè pensen que això de l'oportunitat és sempre per al capital, però mai per als que només són posseïdors de la seva força del treball, que hi ha una lògica que dirigeix l'evolució del món i que del que es tracta és d'entendre aquesta lògica i actuar en conseqüència. Res, doncs, d'oportunisme. Els nostrats perquè saben que passam anys i anys i sempre hem de sentir la mateixa cançó: que encara no és el moment oportú de normalitzar la nostra cultura. Enfora, idò, de tota idea que tengui a veure amb aquesta parauleta de l'oportunitat. Els ecologistes perquè --ja ho sabeu-- tenen una visió voluntarista i romàntica de la naturalesa, a vegades tan oposada al darwinista que sembla que creuen que les espècies abans de l'aparició de l'home destructor eren felices i fixes. Tenen fe en l'existència d'ordre natural perfecte. Perfecte i perpetu, naturalment. D'oportunisme, ni parlar-ne.

He parlat d'ideologia --o ideologies-- d'esquerres, nostrades i ecologistes. Hi ha, naturalment, la dreta. Ells, que mai no han pogut compaginar --i no em vengueu amb Teilhard i les seves brometes-- la seva ideologia amb la teoria de l'evolució, sembla que, en la pràctica, són els que millor han sabut assimilar la doctrina darwinista de l'oportunisme. Les coses són així. És inútil negar-ho.

Francesc Bujosa