INTERNET I EL CARÀCTER

Moltes vegades he fet propòsit de canviar, però és inútil. Tenc ficada dins l'ànima l'afecció al proselitisme o, dit de manera més canònica, a la catequesi. El fet que hagi de guanyar-me la vida fent classes tampoc no ajuda --supòs que ho enteneu-- al meu propòsit d'esmena, perquè, vulguem o no, tota classe és un exercici de proselitisme. No fa el professor, d'alguna manera, proselitisme a favor de la teoria de la gravetat, o de l'existència dels microbis, o de la hipòtesi de les facultats de l'ànima? El professor i qualsevol altre que predica. O que xerri, simplement. Parlar és fer proselitisme, és podria dir. L'asseveració és tan evident que algú, de ben segur, haurà dit i escrit la frase molt abans que jo. Si no el cit no és per amagar-ne l'origen i fer passar per original una cosa que no ho és, sinó per simple ignorància o mala memòria que vénen a ser quasi sinònims. Donat per bo que tothom que parla --i escriu-- fa proselitisme, he de dir, tanmateix, que en el meu cas hi ha una exageració i que no me'n sé estar, de fer propaganda apassionada de les coses que em són útils o m'agraden: la pintura de Joan Miró, el foie, Pla, els Països Catalans, els cavalls trotadors, Cole Porter, Darwin, el Science Citation Index, Sharon Stone i un llarg etcètera.

Sóc --ho entenc-- una desgràcia pels meus amics i alumnes, que segurament em troben pesadíssim i que no comprenen com hom pot sentir-se apòstol de tantes sectes al mateix temps. Però, ja dic, la meva animeta proselitista no té remei, i ara es dedica a la predicació d'una altra devoció: és la d'Internet. No hi ha sopar, reunió, curs de doctorat, cafetet o truc on no doni la tabarra sobre la meravella que és per a mi --o que ho serà, quan ho entengui millor-- això d'Internet. Si he de ser sincer, he de confessar que el meu proselitisme mai havia tingut --ni amb na Sharon Stone-- tant d'èxit, i que en poc temps he rebut al meu despatx la visita de diversos amics i alumnes que, seduïts, volien saber com funcionen i quines <<prestacions>> ofereixen les autopistes de la informació.

Què hi he guanyat, amb això. Podria dir que com amb les altres propagandes --Cole Porter, Darwin, Països Catalans, foie--, res de res. Però seria una mentida. Perquè no hi he guanyat res material, però sí molta coneixença, psicologia. Com? Utilitzant les consultes a Internet com un mecanisme de prospecció caracterològica; apuntant amb cura i discreció el primer que han demanat veure per la pantalla els meus amics visitants. Ara només puc oferir els fets pelats; algun dia m'atreviré, per ventura, amb una certa teorització. Però quins han estat realment els fets observats? Aquests: el primer amic em va demanar veure, en primer lloc, imatges anatomopatològiques dels budells; el segon, uns quadres de Cézanne; el tercer, un grup de discussió sobre el sexe alternatiu; el quart, l'arxiu de la Casa Blanca a Washington; el cinquè, veure si la Library of Congress tenia cap dels llibres que havia publicat. Us sembla que pot ser indicatiu del seu caràcter? A mi, francament, sí. Que us agradaria que donés el nom dels meus amics? Em sap greu, però, com sabeu, el meu escrit es publica al suplement científic i no a la crònica social. Els que m'han visitat poden estar tranquils. Solament per alliberar-me de la tortura --com la de fer-me sentir una òpera de capite ad pedem-- confessaria el seu nom. Per a mi serà gairebé com un secret professional. O confessional.