JA HO HE MIRAT

QUE N'APRENGUIN UNS ALTRES!!

Tímidament, amb rapidesa i, sobretot, sense amollar del tot la mà de la mare, el nin ha deixat caure la moneda que aquesta li havia donat en el pot que l'estàtua blanca té ben davant el pedestal, sobre el qual s'ha mantingut immòbil fins aleshores. Tot seguit, com si el renou que ha fet la moneda en caure en el fons del pot hagués activat algun interruptor invisible, la persona-estàtua ha començat a moure's, tot imitant els possibles moviments d'un primitiu autòmata mecànic. El nin, que no deu tenir més enllà de quatre o cinc anys, refugiat en la seguretat de la falda de la mare, obsequia amb les seves rialles els esforços de la persona-robot.

Tanmateix, l'escena no aconsegueix entendrir-me a bastament com per enterbolir-me del tot l'esperit crític que, tan sovint --massa sovint--, em corprèn. Esperit crític que em duu, per exemple, a pensar la quantitat de diners gastats i la quantitat de persones que intentam guanyar-nos la vida perseguint, com a postmoderns Prometeus, el mite d'aconseguir màquines que s'assemblin a les persones i, mirau per on, la persona-estàtua se la guanya fent tot el contrari, és a dir, imitant els moviments maldestres d'un androide de ciència-ficció, cada vegada que sent el renou d'una moneda que cau en el seu pot.

Aquesta profunda i transcendent reflexió em duu, al seu torn, a accelerar el pas, tot esquivant la plaga d'estàtues que, d'un temps ençà, han sorgit pels carrers més cèntrics de totes les ciutats una mica grans d'arreu del món. Tot i que no acab de copsar quina és realment la gràcia de l'espectacle, no puc deixar de reconèixer que, si més no, la persona-estàtua compleix la seva part de l'intercanvi que ofereix als vianants, moviments a canvi de les monedes; serveis, necessaris o no, però gratificadors i, per tant, útils per a les dues parts: la que paga i la que rep. No tothom ho pot dir, això.

Sense anar més lluny, em sonen i ressonen encara les declaracions del president de l'anomenada Asociación Profesional de la Magistratura qui, al bell mig d'un recent debat públic sobre la precarietat de recursos per a la justícia espanyola, sembla que va dir que el problema no eren només les mancances, sinó la distribució dolenta dels recursos a l'abast, tot argumentant que falten bolígrafs i sobren ordinadors que <<nadie sabe manejar>> (sic). En tot cas --ja em perdonarà l'esmentat senyor--, falten bolígrafs i falta personal qualificat --o amb disposició per qualificar-se, capaç d'emprar els ordinadors d'una manera eficaç per tal de millorar el servei a la col.lectivitat que els manté. Punt.

Però no pot ser mai que sobrin ordinadors. Molt possiblement, també manquen voluntats i estímuls --entre ells, monedes virtuals que caiguin o no, segons el servei prestat, dins el pot-- per ajudar a suplir la manca de documents manuscrits per falta de bolígrafs amb documents bellament editats amb un ordinador i impresos en una d'aquestes impressores que s'hi acostumen a connectar. Amb no gaire temps se'n podria aprendre i després podria ser que, fins i tot, algunes coses anassin més aviat a l'administració de justícia. Perquè no deixa de ser paradoxalment curiós que algú tan significatiu com el president d'aquesta associació deixi anar que en els jutjats sobren ordinadors --perquè ningú no els sap emprar-- i, per contra, algú altre s'entretengui a comptar que són precisament 228.785 els arxius informàtics que controlen --com el Gran Germà d'Orwell-- cada moviment dels espanyols. Atenció: més de la meitat d'aquests arxius, uns 110.700, són d'alguna administració pública. Tal vegada no fóra una mala idea estimular permutes --encara que només fossin temporals-- entre el personal de segons quins ministeris.

En qualsevol cas, i al marge d'altres consideracions, les afirmacions del president dels magistrats palesen, una vegada més, la necessitat d'emprendre accions que millorin l'educació en i per la tecnologia de tots els sectors socials. En primer lloc, perquè així tots ens beneficiarem d'una millor utilització dels recursos; en segon lloc, i sense desmerèixer en importància respecte de l'anterior, perquè això evitaria diagnòstics tan erronis i confusos com el que avui ens ha ocupat. Em poden ben creure, la factura del fracàs tecnològic, així com la del fracàs escolar, la pagarem tots tard o d'hora. El temps, l'únic que fa és engreixar-la.

Llorenç Valverde