CÀNCER I ESTADÍSTIQUES

La història d'avui comença amb una persona a la qual un dia li diagnosticaren que sofria un mesotelioma, un dels més rars i més terribles càncers que es coneixen. Era l'any 1982 i el pacient era --i és, la història té un final feliç-- ni més ni pus que Stephen Jay Gould. L'esmentat ciutadà nord-americà ocupa actualment la càtedra de paleontologia de la Universitat de Harvard i és l'autor d'una sèrie de llibres --The Tumb of the Panda, The Flamingo's Smile, Wonderful Life-- que em trastocaren, literalment, la visió que tenia del món, i us assegur que no faig cap mena d'hipèrbole.

Stephen Jay Gould fou operat i sotmès a una dura quimioteràpia. Ja en el postoperatori va demanar a la metgessa que l'assistia quina era la millor literatura que s'havia publicat i que podia llegir sobre el tema. La metgessa li digué que res del que fins aleshores havia aparegut valia realment la pena; intentava, segurament, que no s'assabentàs de l'obscur pronòstic que tenia la seva malaltia. Gould diu que recomanar-li que no llegeixi sobre un problema que el preocupa té el mateix efecte que recomanar-li que sigui cast, ell que tant estima la vida i que sap com són els primats en aquest aspecte. Va trobar, i llegir, gairebé tota la literatura científica que s'havia publicat sobre el mesotelioma. I, efectivament, l'avenir era, en principi, ben negre: la mediana de supervivència dels diagnosticats de mesotelioma era, deien els articles, de vuit mesos. En un principi Gould va quedar realment astorat, però aviat va reaccionar i va recordar que el que és més propi de la vida és la variabilitat i la diversitat, i que la xifra fatídica no era més que el que era: una mediana. Un home com ell, que coneixia els mètodes estadístics, sabia que aquest resultat no significava literalment que només li quedaven vuit mesos de vida; volia dir, senzillament, que hi havia la meitat dels diagnosticats que morien abans dels vuit mesos i l'altra meitat més enllà dels vuit. Va pensar, amb lògica, que les dues meitats de la línia eren probablement simètriques i que si n'hi havia que, com deia la literatura, morien molt aviat, lògicament, n'hi havia d'haver altres que tardaven moltíssim a morir, a més dels que sanaven i que probablement no eren tinguts en compte en l'estadística. Va pensar igualment que, gràcies al fet d'haver estat diagnosticat sense gaire retard, haver estat tractat en un dels millors hospitals del món i tenir un temperament sanguini --el millor, segons el gran Peter Medawar-- per lluitar contra el càncer, era prou probable que ell estàs a la part dreta de la línia: dels que tenien llarga supervivència i, fins i tot, possibilitats de guariment.

La informació i el coneixement profund de l'estadística li donaren força per combatre el mal i convertir-se, mentrestant, en un brillantíssim escriptor que afegeix cada dia prestigi a la universitat que el paga. Avui --tretze anys després del diagnòstic-- es pot considerar absolutament curat. En aquest temps hi hagut episodis d'humor negre, com quan en un congrés de paleontologia a Escòcia anunciaren la seva mort. Quan li ho contaren, Gould --un científic d'una immensa cultura-- va recordar Mark Twain, que en una ocasió semblant va afirmar allò de: <<He de dir que les notícies sobre la meva mort són altament exagerades>>. Tot el que he dit ho relata Gould en un deliciós, lúcid i esperançador article que, parafrasejant Mac Luhan, duu com a títol La mediana no és el missatge. No us podeu imaginar el que m'ha costat no plagiar-lo en el meu.