Noves dades per a un vell debat: origen i evolució de l'home.

Eduard Petitpierre

La lectura recent de dos llibres que tracten sobre els orígens de la nostra espècie, el de Josef H. Reichhoff, La aparición del hombre (Barcelona: Crítica, 1994), i el de Luca i Francesco Cavalli Sforza, Qui som. Història de la diversitat humana (Barcelona: Enciclopèdia Catalana, 1994), m'ha esperonat per escriure aquest article per comentar els aspectes més rellevants i nous de les dues publicacions.

Avui en dia és completament acceptat per la comunitat científica el fet de l'evolució humana a partir d'avantpassats comuns, compartits amb els grans simis encara vius, les dues espècies de ximpanzés, el goril.la i l'orangutan, els quals, per aquest motiu, són els nostres parents més propers dins tot el món dels éssers vius. També és una opinió general que els aspectes essencials de l'evolució humana depengueren de la postura erecta i, per tant, de l'adquisició de la locomoció bípeda, amb el consegüent alliberament de les mans; i, en segon lloc, de la cerebració, amb un considerable desenvolupament del còrtex cerebral, com a factor responsable de capacitats intel.lectives absolutament inèdites, determinants del fenomen que coneixem amb el nom de cultura i d'evolució cultural.

Aquests dos aspectes bàsics de l'evolució humana, la postura erecta i la cerebració, no sembla que es produïssin de manera simultània, com es creia abans, sinó que el primer fou anterior i s'esdevingué durant un període de temps molt més llarg que el segon. El llibre de Reichhoff aporta alguns elements de gran interès i originalitat per a una millor comprensió del procés, centrats en l'entorn ecològic i en el comportament dels nostres primers avantpassats, dins la línia evolutiva que dugué finalment a l'home (fig. 1). Els Australopithecus, que visqueren entre 4 i 1,5 milions d'anys, dels quals un d'ells, l'A. Ramidus, ha estat recentment descobert --vegeu l'article del nostre company i amic, el professor C. J. Cela Conde del proppassat 5 d'abril d'aquest mateix suplement--, ja caminaven de forma bípeda i no utilitzaven les extremitats anteriors per aferrar-se als arbres o, en part, per a la locomoció, com encara ho fan els grans simis. Les restes fòssils dels Australophitecus s'han trobat únicament a l'Àfrica oriental i meridional, una zona coberta de fèrtils sabanes, abundants en recursos vegetals i en grans animals herbívors, en la qual no s'hi troben els grans simis africans, goril.la i ximpanzé, propis de zones selvàtiques. La locomoció bípeda dels avantpassats de l'home era un caràcter avantatjós en espais oberts, com són les sabanes, perquè els permetia escodriyar l'horitzó per veure, per exemple, volar en cercle els voltors damunt un animal mort i així dirigir-se a la cursa per arribar-hi abans que els predadors, lleons i hienes, amb els quals no podia enfrontar-se fins que aprengué, molt més tard, a matar a distància, amb llances i fletxes. L'alimentació dels Australopithecus i, probablement també la del seu successor en la línia evolutiva humana, l'Homo habilis, era de carronyes, ous d'aus, arrels i tubercles. En aquest sentit, el nodriment dels avantpassats de l'home era ja ben diferent del dels grans simis africans, goril.la i ximpanzé, els quals s'alimenten essencialment de fulles i fruits, tot i que s'ha observat que a vegades mengen també insectes i petits vertebrats. Aquesta diferència d'aliments condicionà el desenvolupament cerebral distintiu del llinatge humà perquè les substàncies animals són riques en proteïnes, i aquestes presenten fòsfor, element químic crític per al creixement i la funcionalitat del cervell. No és gens estrany que el cervell dels Australophitecus, d'uns 500 cm[3] de volum, ja superés, en uns 100 cm[3] de mitjana, el dels ximpanzés, animals de pes semblant al dels Autralophitecus. El primer Homo, l'Homo habilis, tenia un cervell d'uns 600 cm[3]; el més avançat, l'Homo erectus, ja arribava als 1.000 cm[3], i l'home modern, l'Homo sapiens, assoleix una mitjana de 1.400 cm[3] de volum cerebral. La forma del crani també es modificà molt durant tot aquest procés evolutiu, el front s'anà desenvolupant poc a poc, a la vegada que els arcs supraciliars s'atenuaren i la protuberància de la mandíbula desaparegué, a mesura que s'avançava cap a l'home modern (fig. 2). S'ha demostrat que l'Homo habilis ja usava instruments de pedra tallada i bastant rústics, anomenats de la cultura d'Olduvai, per haver-se descobert al congost del mateix nom, a Tanzània, els quals s'empraven per tallar, trossejar i triturar la carn i els ossos dels animals morts, les arrels o els turbercles, i també com a gratadors. La presència d'abundants dipòsits de pedres i ossos indiquen que l'Homo habilis ja caçava i les preses eren consumides en comunitat, fet que no es donava en els Australophitecus ni tampoc s'observa ara entre els simis. Amb l'Homo erectus la fabricació d'instruments de pedra es perfecciona, s'assoleix la cultura acheuliana --per la localitat de Saint-Acheul, a França--, apareixen destrals de dues cares, pedres denticulades, boles...

L'èxode d'Àfrica

Mentre que els fòssils dels australopitecs i de l'Homo habilis s'han trobat tan sols a Àfrica, els de l'Homo erectus apareixen per tot l'antic món: Àfrica, Europa, Orient Mitjà, Xina i Java. Això vol dir que l'Homo erectus va sortir d'Àfrica fa uns 800.000-900.000 anys i, a través de l'Orient Mitjà, es va estendre per Europa i Àsia en els següents centenars de milers d'anys. No obstant això, aquesta espècie, tal com havia passat abans amb els Australophitecus i l'Homo habilis, acabà també per descomparèixer, cosa que succeí fa uns 300.000 anys. L'Home sapiens arcaic apareix entre 500.000 i 300.000 anys enrera, a les mateixes zones ocupades per l'Home erectus, encara que a Europa hi habita un tipus d'home arcaic distint del d'Àfrica i del de la Xina, és el famós home de Neandertal, localitat del nord d'Alemanya. Aquest suposat <<home de les cavernes>> es mantingué a Europa durant 180.000 anys i s'extingí fa uns 35.000 anys. Malgrat que certs paleontòlegs el consideren l'antecessor immediat de l'home modern (home de Cro-Magnon, localitat francesa), l'Homo sapiens sapiens, la majoria no estan d'acord amb aquesta hipòtesi. L'home de Neandertal era més robust que l'home modern i la seva capacitat cranial era fins i tot lleugerament superior a la de l'home modern, la qual cosa no vol dir que fos més intel.ligent. Visqué a Europa i a l'Orient Mitjà durant l'època de les glaciacions, cobrint dos períodes glacials i interglacials. A pesar que la temperatura era molt baixa a l'hivern, el fred era de tipus sec i podia contrarestar-se amb una adequada protecció de vestuari, pells dels animals caçats i, sobretot, una alimentació molt calòrica, rica en greixos, a la manera que ho feien fins fa pocs anys els lapons del nord d'Europa i els esquimals d'Amèrica del Nord i de Grenlàndia. Sembla també provat que els neandertals no empraven el foc per encalentir-se, ja que a la tundra no és senzill trobar-hi llenya i que, a més a més, reuneixi bones condicions per cremar. Un altre aspecte de gran interès dels neandertals era la seva incapacitat per articular paraules, perquè tenien la laringe en una posició bastant més elevada que l'home modern, la qual cosa confereix avantatges per evitar ennuegar-se en menjar, però impedeix quasi completament la possibilitat d'emetre els sons de les vocals. L'absència completa de llenguatge, o almenys el fet de tenir un llenguatge molt rudimentari, fou, sens dubte, un llast important en el possible avanç evolutiu dels neandertals, que no sembla que fos deguda a la competència amb l'home modern, sinó al canvi climàtic que extingí els grans animals de la tundra, dels quals els mamuts, les seves preses habituals, en són un exemple emblemàtic.

Cal remarcar que entre els darrers Homo erectus d'Europa i Àsia i els primers Homo sapiens d'ambdós continents hi ha un buit de quasi 100.000 anys. El possible nexe d'unió entre els dos Homo no existeix ni a Europa ni a Àsia, per tant s'ha de cercar a l'Àfrica. Què va determinar, si es produí, el segon èxode d'Àfrica dels nostres avantpassats més directes? Aquí les possibles respostes no són encara ben fonamentades, però el llibre de Reichhoff suggereix algunes causes plausibles i d'altres que ho són menys. Entre les primeres, la malaltia de la son deguda als tripanosomes (protozous) transmesos per mitjà de la mosca tse-tse; un insecte de distribució restringida a l'Àfrica podria haver estat el motiu del segon èxode, i també de l'ús de vestits per protegir-se de les seves doloroses fiblades. Vet aquí que l'expulsió del paradís terrenal i la necessitat de tapar la seva nuesa que experimentaren tot d'una Adam i Eva, segons ens diu el Gènesi, és el que passa sovint a l'Àfrica oriental els anys més humits. Una altra malaltia que es podia invocar com a determinant del segon èxode d'Àfrica, el paludisme, trasmès per moscards del gènere Anopheles, sembla menys factible perquè no és exclusiva del contient africà, perquè els moscards són de vida curta i, per últim, no són gaire abundants a l'Àfrica oriental, el bressol reconegut de la humanitat.

Les aportacions de la genètica

L'estudi del material hereditari, l'àcid desoxiribonucleic o ADN i dels productes immediats de la seva expressió, les proteïnes, va permetre verificar fa uns vint anys que el grau de divergència genètica entre els primats superiors, incloent-hi l'home, és extraordinàriament petit, més que el 2,5% (fig. 3), malgrat que les diferències morfològiques i, sobretot, de comportament són molt marcades, com a fruit de l'evolució cultural humana. Recentment, la genètica ha subministrat dues classes de proves que val la pena remarcar. La primera ve de l'estudi de l'ADN mitocondrial, el material hereditari contingut a les mitocòndries i transmès únicament per via materna, per tant uniparental, perquè les mitocòndries es mantenen en el citoplasma de l'òvul però desapareixen dels espermatozoides perquè no hi ha pràcticament citoplasma. La taxa de canvi per mutacions de l'ADN mitocondrial és bastant més alta que la de l'ADN nuclear, i per això l'analisi de les seqüències nucleotídiques del primer, juntament amb la seva transmissió uniparental, al contrari del segon, forneix elements de gran vàlua per quantificar la divergència genètica de les poblacions humanes en funció del temps. Si l'origen de la humanitat s'esdevingué a l'Àfrica, les poblacions africanes haurien de manifestar molta més heterogeneïtat genètica que les poblacions de les altres parts del món, i això és el que veritablement succeeix. D'aquí que l'autor d'aquest estudi, el fa pocs anys desaparegut Allan Wilson, professor de la Universitat de Califòrnia a Berkeley, parlés d'una Eva africana, encara que no es pugui assegurar, ni molt menys, l'existència d'una sola mare per a tota la humanitat.

La segona classe de prova genètica es deu al grup del professor L. Cavalli Sforza, autor del llibre esmentat abans, i ha consistit a demostrar les correspondències entre l'arbre filogenètic basat en les distàncies genètiques entre totes les poblacions humanes principals i el de les divergències lingüístiques, entre les 5.000 llengües parlades avui encara en el món. Si bé és cert que l'estudi dels llinatges lingüístics no està tan aprofundit com el de les anàlisis genètiques, el grau de correspondència és molt elevat (fig. 4).