O, millor dit, pel que contenen els baixos: els gens. Això és el que pensava quan l'altre dia sentia, en una conferència en els locals de Sa Nostra, el que deia el professor Dausset, el premi Nobel que passa temporades, cada vegada més llargues, a la casa que ha adquirit a Biniaraix. El descobridor del sistema immunitari HLA presentava una visió del que serà la medicina del demà i deia, probablement amb tota la raó, que serà una medicina basada en els transcendentals avenços que ja han aconseguit la genètica i la immunologia. Uns descobriments que tot fa pensar que es multiplicaran per mil d'aquí a pocs anys. L'aclariment del genoma humà i de les característiques genètiques de cada un dels individus permetrà correlacionar la seva dotació genètica amb la probabilitat que tendrà d'adquirir certes malalties. Dausset explicava de manera molt clara --s'han de veure les capacitats didàctiques dels savis de debò-- que la medicina del futur recorrerà en certa manera un camí invers al que ha recorregut la medicina fins ara. La medicina fou, primer, curativa, després passà a ser preventiva i ha esdevingut, a hores d'ara, una ciència prou predictiva. Aquest aprofundiment en la capacitat predictiva, en la millor comprensió de les causes que predisposen determinats gens a certes malalties --el càncer, els accidents vasculars, la diabetis, l'obesitat, etc.-- és precisament --diu Dausset-- el primer pas que ens permetrà fer una millor prevenció i, en una etapa una mica més llunyana, però no molt, unes actuacions terapèutiques més racionals i més específiques que no les d'ara. El futur és, doncs, ben esperançador i els beneficis que n'obtindrà la humanitat seran immensos. Uns guanys que, no hi ha dubte, seran molt superiors als inconvenients.
Voldria que això quedàs absolutament clar i que ningú em confongués amb un escèptic, i menys encara amb un relativista. Sé a bastament història de la medicina per poder imaginar-me el que era la vida fa dos-cents anys, quan no hi havia anestèsia, ni capacitat de lluita eficaç contra les malalties infeccioses, ni possibilitat real d'evitar la putrefacció de la majoria de les matèries orgàniques, i per estar, en conseqüència, eternament agraït a tots els que d'una manera o altra han augmentat el coneixement objectiu que tenim sobre la naturalesa, un coneixement que ens permet pensar en el demà sense la por, la immensa por, al patiment físic que havien de sentir els nostres besavis i totes les generacions anteriors.
Feta l'advertència anterior és quan puc dir, sense por de ser mal interpretat, que dels avenços de la genètica en relació amb el coneixement sobre la predisposició per contreure certes malalties se'n poden derivar, al costat de molts d'avantatges, alguns inconvenients. Un d'ells és l'ansietat amb què pot viure una persona que sap que té molts de números perquè li toqui una malaltia que no té encara mecanismes de prevenció o de guariment. L'altre és que aquesta informació genètica pugui ser coneguda per alguna empresa, com puguin ser un banc o una companyia d'assegurances, per exercir una acció discriminatòria --no concedir un préstec, negar la subscripció d'una pòlissa, etc.-- contra aquelles persones que tenen en la seva genètica alguna debilitat. Una debilitat que no permet assegurar el seu futur ni, lògicament, la devolució del que s'han atrevit a manllevar.
Per ventura trobareu exagerats els meus temors, però no ho són. Aquestes venerables --diuen ara els moderns-- institucions basen el seu negoci, el seu balanç de final d'any, en el diferencial d'informació que hi ha entre ells i els seus clients; i la meva experiència m'indica que mai en tenen prou en el seu delit de conèixer les nostres intimitats. No solament intentaran agafar-nos pel baixos, sinó que voldran obrir-los per veure que hi ha de dins. Convendrà tenir-los de pedra.
Francesc Bujosa