EL FONER ESPAVILAT

QUI PAGARÀ?

Avui per avui la qüestió ja no és ni com ni qui ho ha de fer. Ni tan sols es tracta d'esbrinar qui ho pagarà. Només es tracta de saber quan ho pagarem els consumidors: si en comprar l'aparell o quan volguem --un cop acabat el seu cicle regular de vida-- desfer-nos-en. Estic parlant, és clar, dels electrodomèstics i del seu reciclatge.

Un cop establert el gran impacte negatiu que té, per al medi ambient, el com més va més curt cicle de vida dels electrodomèstics i les dificultats per absorbir les deixalles associades, hom ha arribat a la brillant conclusió que no queda més remei que preveure, en el mateix moment del disseny i fabricació, les possibles vies de reciclatge dels dits aparells. La legislació de països com Alemanya, Holanda, França, Japó i d'altres, es va adaptant a aquests requeriments i, tot i que ha generat les corresponents queixes dels fabricants, va fent el seu cap endavant.

Les solucions previstes passen totes per trobar una font de finançament per al procés de reciclatge. Hom preveu que el moment de retirar un aparell pot arribar perquè l'aparell en qüestió deixi de funcionar o perquè esdevingui tecnològicament obsolet. En tot cas, a través dels propis canals de distribució dels aparells nous o canals paral.lels, les lleis tendeixen a facilitar que els vells siguin tornats a fer servir, bé reparats, bé com a peces de recanvi, o també que es reutilitzin algunes de les matèries primeres --plàstics, ferros...-- i converteixi en deixalles la mínima part possible d'aquests aparells. Res de nou, si hom mira el que passa amb els cotxes usats, només que ara aplicat al mercat dels electrodomèstics. És important notar que un altre aspecte que les lleis també consideren és fomentar la facilitat pel reciclatge des del mateix moment de la fabricació: perns per comptes de reblons, no mesclar gaires materials diferents...

A diferència del que passa amb els cotxes, el problema ara és trobar una financiació escaient per tot aquest procés, ja que no cal preveure que sigui rendible en ell mateix. És clar que fer pagar per desfer-se de l'aparell vell fomentaria els abocaments clandestins, per consegüent és obvi que s'ha de fer pagar per aquest concepte a l'hora de comprar l'aparell nou. Però la discussió no acaba aquí: s'ha de fer pagar pel que costarà reciclar l'aparell que es compra o pel que es retira en el moment de comprar? Per poc que anéssim gratant trobaríem més i més problemes que solucions. En tot cas és molt urgent prendre consciència que quan abans comencem a pagar, més a compte ens sortirà a tots. Per car que pugui semblar de bon començament.

Ll. V.

Per a més detalls: DILLON, P. S. <<Green electronics: Salvageability becoming law>>. IEEE Spectrum Magazine, agost de 1994, pàg. 18-21.