Ja vé!

No hi ha cap dubte que per vèncer en qualsevol contesa o disputa cal tenir una forta moral de victòria. És clar, no basta només amb això; però, com en totes les situacions on compta el treball actitudinal, és necessari disposar d'aquesta casta d'argamassa que cohesiona i dóna un bon bany de seguretat.

Jo crec que els processos sociolíngüístics no defugen d'aquest plantejament. Per tant, perquè el procés de normalització lingüística a la nostra comunitat avanci posicions i, en definitiva, triomfi, cal una moral de victòria clara, contundent, sense prejudicis ni complexos. No, no es tracta de desfresses triomfalistes ni d'un optimisme que no toqui de peus a terra. Es tracta de l'entusiasme que només pot provenir de la fe en una causa justa i de l'esperança en els mitjans i en el posicionament dels interessats --tota la gent que tengui un dit de seny i una unça de cor, en aquest cas--, per assolir l'objectiu.

El Correllengua per la Flama de la Llengua Catalana i la Cadena Humana constituïda per passar el Manifest de la Diada per la llengua, la cultura i la identitat del país s'han realitzat amb l'entusiasme, l'eficàcia i la participació que calia per assolir un èxit brodat. A la fi tenim un peix que es mossega la coa pel costat positiu: la moral de victòria --puntual-- que ha posat en marxa les mobilitzacions exitoses, ha generat una altra dimensió d'entusiasmes --més generalitzats--, cosa que a la vegada ens permetrà aspirar a més. Una onada de gent --jove i major-- llançada pacíficament al carrer per defensar una cosa tan senzilla, tan meridiana: la nostra llengua, la de tots, la llengua catalana; aquella que, com diu el nostre Estatut d'Autonomia, és l'única pròpia de la Comunitat Autònoma de les Illes Balears.

I ara, us propòs canviar de pla però sense canviar de tema: si voleu una mostra d'autèntica moral de victòria, en un registre de bon humor, llegiu l'acudit que us relataré a continuació. Me'l contà fa pocs dies un amic coral d'excursions, quan davallàvem de les cases de neu del puig de Massanella cap a Lluc. Em digué que li havia contat un capellà conegut seu, que d'això en sabia molt. Diu, poc més o menys, així:

"Podeu estar ben segurs que el català és la primera llengua del món (possiblement amb accent mallorquí, però aquest detall no s'ha pogut constatar). Voleu saber el per què d'aquesta qüestió tan essencial per a l'arqueologia lingüística? Idò vet aquí la resposta, que es remunta, ni més ni menys, al temps en què els nostres pares primigenis Adam i Eva anaven pel món. Pocs minuts després que aquests personatges haguessin comès el pecat original, se'n temeren de la malifeta (alliberau-nos d'un ja està fet!) i s'intentaren amagar d'un acte tan vergonyós. Mentrestant, Déu els cercava i cridava els seus noms. Adam i Eva el sentiren. Aleshores, la dona digué a l'home, amb veu baixa i intranquil.la: <<Alerta. Ja vé>> (1).

(1) Possiblement trobareu documentat aquest nom amb la forma pre-normativa Yahvé.

Gaspar Valero i Martí