Com s'escriu un treball científic

3. Preparació electrònica d'originals

Gabriel Valiente Feruglio

Professor de la Universitat de les Illes Balears

En el cicle tradicional d'escriptura i publicació d'un treball científic --preparació del manuscrit, mecanografiat, lliurament, correcció de les proves d'impremta, etc.-- hi solen intervenir diferents persones que interactuen amb l'autor, bé directament, bé a través dels editors de la publicació: linotipistes, revisors, correctors, maquetistes, tipògrafs i impressors en són els principals. Els problemes de comunicació que sorgeixen d'aquesta interacció entre professionals tan diversos són ben variats; per exemple, els problemes entre l'autor i el corrector de proves han portat a la necessitat d'acordar un esquema estàndard de signes de correcció tipogràfica.

Molts d'aquests problemes desapareixen quan l'autor prepara originals electrònics. Un original electrònic és un original preparat amb mitjans electrònics (normalment un ordinador o, més ben dit, un programa de tractament de textos) i lliurat directament a l'editor (normalment a través d'una xarxa de telecomunicacions, encara que el lliurament sobre un suport magnètic també se sol considerar com una forma de lliurament electrònic). La preparació electrònica i el lliurament electrònic d'originals, a més de reduir els problemes de comunicació entre l'autor i l'editor, redueixen el cicle que va des del disseny del treball científic fins a la impressió final i publicació: l'original no es torna a mecanografiar a l'editorial; les correccions no s'indiquen en el text mitjançant signes de correcció tipogràfica sinó que es fan directament sobre l'original electrònic; l'accés a l'original per part de revisors i correctors és pràcticament instantani. En el cas d'un treball científic, això pot significar una reducció d'un ordre de magnitud en la duració del cicle d'escriptura i publicació: unes quantes setmanes en comptes d'uns quants mesos o fins i tot d'anys.

Programes <<WYSIWYG>>

La majoria dels programes de tractament de textos són <<de guaita>> o WYSIWYG (What You See Is What You Get): allò que l'autor escriu i veu a la pantalla de l'ordinador és exactament allò que sortirà imprès.

Aquests programes de guaita són molt fàcils d'aprendre a usar. Per exemple, per posar una paraula en cursiva basta fer doble clic amb el ratolí sobre la paraula i pitjar un botó d'un menú d'opcions. Ara bé, quan s'han d'usar lletres cursives? Aquesta i moltes de qüestions similars són feina dels tipògrafs; des del punt de vista de l'autor d'un treball científic és l'estructura del treball i la funció de cada part de l'escrit el que compta. És a dir, qüestions de contingut, i no qüestions de presentació del treball escrit. La cursiva és útil, entre d'altres funcions, per donar èmfasi a un mot o a una expressió que es vol destacar, però només quan el context que l'envolta està escrit amb lletres rodones; altrament, les solucions tipogràfiques varien segons el context dels mots que es volen destacar.

Cal mantenir així la distinció entre les necessitats de l'autor i la manera de satisfer-les: es tracta d'acostar les eines informàtiques als autors, per evitar que aquests hagin d'esdevenir tipògrafs. L'autor no hauria de necessitar saber com es fa per destacar un mot emprant un programa de tractament de textos, sinó que hauria de poder indicar d'alguna manera què és el que vol fer (destacar un mot) perquè el programa de tractament de textos adoptàs una solució tipogràfica adequada (posar el mot en rodona si el context és en lletra cursiva i corregir l'espaiat, afegint un espai fi davant el mot en rodona). De la mateixa manera, l'autor d'un treball científic no hauria de necessitar saber com es fa per compondre el resum del treball (la família, el cos, l'interlineat, l'amplada de la caixa, l'estil, la situació, etc.) sinó que hauria de ser suficient amb indicar l'inici i la fi del resum perquè el programa de tractament de textos en fes la composició (per exemple: Computer Modern Roman, 11/13, a 24 cíceros, cursiva, centrat, els paràgrafs entrats 1 quadratí).

Dissortadament, els programes de guaita de tractament de textos no permeten indicar l'estil en què es vol compondre cadascuna de les parts d'un treball científic, i tampoc no donen suport a la indicació de l'estructura del treball: les parts components, la divisió del treball científic en seccions, la situació del resum i de la llista de referències bibliogràfiques, etc.

Processadors de textos científics

Quant a l'escriptura científica, aquestes mancances dels programes de guaita de tractament de textos s'agreugen pel fet que l'escriptura científica necessita no només caràcters de text i mecanismes senzills per indicar l'estil de cadascuna de les part d'un escrit, sinó també molts caràcters especials, mecanismes per escriure fórmules matemàtiques complexes, per compondre taules, per incloure referències bibliogràfiques, etc. Tot plegat, això ha portat al desenvolupament dels anomenats sistemes de marcatge.

Amb aquests sistemes de tractament de textos científics, l'autor no necessàriament ha d'indicar com vol fer un text sinó que més aviat indica què és el que vol fer amb el text, i el sistema s'encarrega de fer-ho. Aquests sistemes s'anomenen de marcatge perquè la manera d'indicar-hi què es vol fer és mitjançant l'escriptura de certes marques dins el text del treball científic. Per exemple, \èmfasi{ciència} és una marca d'èmfasi que afecta el mot ciència i que un sistema de marcatge pot interpretar, emfasitzant el mot de la manera més convenient segons el context.

Els primers sistemes de marcatge van ser desenvolupats a principis dels anys setanta, però no és fins als anys vuitanta que aquests sistemes guanyen gran difusió dins el món acadèmic, gràcies a l'aportació de Donald Knuth, un informàtic de renom, qui va dissenyar un sistema de marcatge, TeX, que ha esdevingut el més habitual per al tractament de textos científics, almanco entre matemàtics, físics i informàtics. El sistema TeX permet indicar les característiques tipogràfiques del treball científic mitjançant un conjunt bàsic d'unes nou-centes marques (<<macros>> en llenguatge informàtic) pre-definides, alhora que inclou un llenguatge de programació que permet definir-ne de noves, i es caracteritza per la gran qualitat del treball imprès, qualitat que pot competir amb la dels treballs impresos per les principals editorials científiques d'arreu del món. De fet, la motivació original de Donald Knuth per desenvolupar el sistema TeX va ser el seu descontent amb la qualitat amb què una de les editorials científiques més importants als EUA componia els seus llibres de text, plens de fórmules matemàtiques.

Tot i donar suport TeX a la indicació de moltes qüestions tipogràfiques de manera abstracta, no dóna suport directe a la indicació de l'estructura del treball científic. Leslie Lamport, un deixeble de Donald Knuth, va desenvolupar doncs una extensió de TeX, anomenada LaTeX, on s'inclouen definicions de l'estructura dels principals tipus de treballs científics --articles, llibres, reports de recerca i transparències--, com també facilitats per programar-hi altres tipus d'estructures. Per exemple, l'estructura bàsica d'un article científic mitjançant el sistema LaTeX es podria escriure:

\documentclass[a4paper]{article}

\title{<<títol>>}

\author{<<autors i adreces>>}

\begin{document}

\maketitle

\begin{abstract} <<resum>> \end{abstract}

\keywords{<<mots clau>>}

\section{Introducció} <<introducció>>

\section{Desenvolupament} <<desenvolupament>>

\section{Resultats} <<resultats>>

\section{Conclusions} <<conclusions>>

\section*{Agraïments} <<agraïments>>

\bibliographystyle{plain}

\bibliography{<<base de dades bibliogràfiques>>}

\end{document}

Així doncs, l'autor només ha d'indicar l'inici de la part introductòria del treball científic mitjançant la marca \section{Introducció}; el sistema LaTeX s'encarrega de prendre les decisions tipogràfiques necessàries per compondre la introducció d'un treball científic d'estil article. A més dels estils bàsics per escriure treballs científics, hi ha actualment centenars d'estils complementaris, que moltes de vegades han estat desenvolupats pels usuaris mateixos --els autors-- i que responen a les necessitats de diverses disciplines científiques: estils per compondre els diagrames rectangulars o <<commutatius>> emprats en moltes branques de les matemàtiques; per compondre tota mena de grafs, diagrames de barres i diagrames de pastís; estils per compondre els diagrames de Feynman emprats en física teòrica; per compondre diagrames esquemàtics de circuits electrònics; estils per compondre fórmules químiques; estils per adaptar el sistema LaTeX a les convencions ortogràfiques i tipogràfiques pròpies de la llengua en què s'escriu el treball científic; estils per definir o programar nous estils; etc.

L'avantatge del sistema LaTeX és clar: sempre que es disposi dels estils necessaris o de persones que puguin programar aquests estils, els autors poden dedicar-se a escriure el contingut dels seus treballs científics sense haver de preocupar-se ni d'ocupar-se de qüestions de forma de presentació dels treballs. El principal inconvenient és que els autors han d'aprendre aquests sistemes de marcatge i s'han d'acostumar a la seva filosofia d'ús.

Atesa la gran difusió actual d'aquests sistemes de tractament de textos científics, però, es pot ben dir que aprendre'ls representa una inversió per al present i per al futur d'un professor o d'un investigador. Aquest aprenentatge se sol iniciar davant la necessitat d'escriure una tesina o una tesi doctoral. Els professors que ja s'han acostumat a l'ús del sistema LaTeX es distingeixen perquè davant els seus alumnes escriuen \Sigma a la pissarra, en comptes de [[Sigma]].