EL FONER ESPAVILAT

QUAN SIGUI GRAN...

Jo, quan sigui gran, vull ser Nicholas Negroponte. Professor i especialista en gràfics per ordinador, és un dels fundadors i actual director del mític Media Lab del Massachusetts Institute of Technology, MIT. Més d'una vegada, algun insensat ha traduït aquest nom de Media Lab per una cosa com ara Laboratorio de Medios (les traduccions sempre eren al castellà). I el Media Lab és el Media Lab. És el lloc on es va covar el que ara tothom coneix com a multimèdia. Negroponte és, a més, columnista habitual de la revista Wired, col.laborador ocasional del New York Times, i autor del llibre Being Digital.

La biografia de Negroponte, d'acord amb els detalls que ell mateix dóna a l'epíleg del seu llibre, està fonamentada en les dues coses que, en quantitats infinites, els seus pares li varen donar més enllà de l'amor i l'afecte: educació i viatges. Als vint-i-un anys ja se sentia com si s'hagués recorregut tot el món. Però malgrat que possiblement això no fos del tot cert, diu que el va ajudar a tenir prou confiança en ell mateix per ignorar les crítiques. Es veu que aquest és un punt especialment sensible de la personalitat de Negroponte, de fet, al mateix epíleg cita, per boca de Marvin Minsky, una frase del productor Samuel Goldwyn: <<No facis gens de cas de les crítiques. Àdhuc, ni tan sols les ignoris>>.

Aquest es veu que era el bagatge que calia, cap al final de la dècada dels setanta, per iniciar amb el mateix Minsky, Seymour Pappert, Jerome Wiesner i Muriel Cooper, un projecte visionari que, en els orígens, havia de facilitar als usuaris mantenir converses amb artistes famosos ja morts. D'aquí al concepte de multimèdia varen passar pocs anys i alguns esdeveniments que, tot i que no són gaire recordats (com el rescat dels hostatges de l'aeroport d'Entebbe, Uganda, a càrrec de l'exèrcit israelià), varen determinar l'orientació de diners i esforços cap a una de les branques de la tecnologia que, avui, quinze anys després, més passions arrossega. I tot just hem començat.

En una entrevista que li varen fer, l'any 1992, per a la revista Technology Review, a la pregunta sobre quin era el desafiament més important que ell veia per tal de realitzar les visions del Media Lab, va contestar que s'havia de començar per <<fer ordinadors amb sentit comú i enteniment. I per fer això, ens cal entendre primer què és l'enteniment. Ara per ara, els ordinadors mouen bits i píxels arreu sense cap coneixença del que són. Però tan aviat com els senyals tinguin sentit d'ells mateixos i els canals de comunicació puguin reconèixer continguts, es podrà començar a construir sistemes personalitzats que filtrin i modulin la informació per a audiències d'una sola persona>>.

Visionari o fantasma? Si mirau les especificacions que, per definir l'era de la informació, es van fent des de l'Administració nord-americana, veureu que la mà d'aquest visionari no en pot ser aliena. Els fantasmes, si de cas, són en una altra banda. Per tot això, jo quan sigui gran no vull ser ni Bill Gates, ni Steve Jobs, ni John Sculley, ni... ni tan sols no vull ser Madeleine Stowe o Cindy Crawford. Jo vull ser Nicholas Negroponte.

L. V.