Bales sobre Harvard

El títol no té res a veure amb el judici a què està sotmès Bernat Nadal, que probablement haurà conclòs quan aquesta columna sortirà impresa. El Bon Jesuset faci que no sigui res! Tampoc no té la intenció de fer referència al proper procés electoral en què es veurà immersa la Universitat de les Illes Balears. Déu il.lumini els que hauran d'elegir el nostre superior! No: ni de política ni de jutjats, no vull parlar avui, sinó de cine, i del bo. Del darrer lliurament que ens ha fet l'hipocondríac, depravat --diuen--, intel.ligent, culte, iconoclasta, jueu, novaiorquès i antiwagnerià Woody Allen. Balas sobre Broadway es diu en castellà, no sé si també en anglès, la meravella que ens ha regalat, o venut al mòdic preu de 625 pessetones. Una joia que és probable que encara es projecti en algun cinema de la nostra ciutat. Anau-la a veure, si podeu, i si algú em pot explicar per què no l'han carregada d'oscars, per favor, que m'escrigui aviat. Li estaré eternament agraït.

L'argument --la tesi m'atreviria a dir si no tingués aversió, probablement woodiana, a les pedanteries-- de la pel.lícula és una glossa d'aquella frase de la litúrgia catòlica que afirmava en llatí <<Et verbum caro factum est>>, és a dir, `la paraula es va fer carn'. Dit altrament: la idea pura hagué d'encarnar-se en el món i sofrir en la seva carn tota la violència i la passió que li pertoquen --no hi ha altre remei-- a qui vol viure entre els homes. La història de la pel.lícula no és més --ni menys-- que la narració, amb una mica de glossa, de les peripècies i els calvaris que ha de passar un autor teatral si vol que la seva obra pugui arribar a ser estrenada. La història de la manera com la idea original --la trama i els diàlegs-- necessita canvis. És també el comentari lúcid de les voltes que ha de fer el capità o l'empresari si vol mantenir nuades les forces necessàries per arribar a la meta, a la victòria o, el que és el mateix, a la venda massiva d'un producte. Són, a la vida real i a la pel.lícula, unes forces que sempre tenen una gran tendència a disgregar-se, a convertir en només un intent el que, en la pel.lícula, el guionista director vol que sigui una realitat: una representació en un teatre de Broadway. En la historieta que ens conta Woody Allen els diners els posa un gàngster, magníficament caricaturitzat/caracteritzat, que exigeix que a la seva amant --que és el que els americans anomenen una bimbo, és a dir, una al.lota moneta i absolutament estúpida-- li atorguin un paper destacat a l'obra. La bimbo va sempre acompanyada per un guardià personal, educat pel carrer i per la vida, que, en els assaigs, comença a fer una crítica des del realisme dur al guió, i acaba modificant-lo quasi totalment davant el guionista, que veu, astorat, com les coses escrites a quatre mans tenen més qualitat i són més adients a la vida que les que havia escrit en la soledat del seu estudi. No vull desvetllar el desenllaç, ni tan sols reproduir algun dels innombrables i divertidíssims gags de què està farcida la pel.lícula; sí que m'agradaria, en canvi, repetir l'apriorisme de què parteix Woody Allen: la planificació inicial de qualsevol empresa d'una certa envergadura no és més que això: una idea original que necessita peremptòriament que la transformin a fi de poder compaginar els diversos interessos dels que l'han de fer possible.

Voler que un obra sigui social o, el que és el mateix, que tingui realitat exigeix sempre l'adaptació i la modificació de la idea prístina: no hi ha altre camí. En la indústria, en l'art i en la ciència. A Detroit, a Broadway i a Harvard. Woody Allen ens ho ha mostrat de forma magistral. Boina!

Francesc Bujosa