Amb vista al futur, que ja s'endevina ple d'incerteses, el ciutadà ha adoptat una actitud expectant, tot i que encara no s'adona del dibuix de la nova realitat. És més que probable que per afrontar l'esdevenidor amb relatiu optimisme caldrà plantejar vies alternatives per a alguns sectors del cos social i, sense defugir la realitat, obrir noves línies d'investigació.

Per començar, volem fer algunes consideracions de caràcter econòmic, si més no molt generals, per centrar el tema del títol d'aquest article.

1. Un mercat de treball en progressiva liberalització i en procés permanent de reducció de costs que li dóna un caràcter de provisionalitat, i amb un alt nivell d'atur estructural que les polítiques macroeconòmiques no aconsegueixen d'esvair.

2. Una cada vegada major llibertat de mercats, la qual cosa duu implícites exigències de competitivitat per a les unitats de producció (empreses) que naturalment s'han de traduir en increments de productivitat i rendibilitat.

3. Una tendència a la liquidació d'allò que s'ha anomenat estat del benestar, entre altres motius, pels elevats costs que suposa.

4. Un procés d'internacionalització, a causa de la cada vegada més efectiva obertura de les economies. Alguns efectes ja s'observen en la realitat quotidiana. A tall d'exemple podem esmentar el traspàs de propietats de ciutadans del sud d'Europa a mans de gent del nord, fenomen clarament observable a Mallorca, com també un notable increment de l'emigració de l'Àfrica cap a l'Europa meridional.

Tots aquests fets tenen lloc paral.lelament i amb independència de les dificultats que té la Unió Europea per aconseguir que la ciutadania comunitària progressi, com també que el mercat únic, a hores d'ara amb grans esforços, avanci.

Les directrius comunitàries estan ja definides, però la realitat no les acompanya. La moneda única és sols de referència i el sistema de canvis fixos no està assumit. Tampoc tots els estats membres no han arribat als límits exigits per a la convergència econòmica. Tot plegat fa que no s'hagi assolit l'esperada unió econòmica i monetària.

Però els fets són els fets, i no es pot sostreure ni obviar la ideologia actualment en ascens, que valora totes les relacions de producció només sota l'aspecte del màxim guany, fins i tot l'actuació de l'Estat. Això fa pensar en una reducció important de l'activitat <<social>> pública.

Aquesta percepció sobre cap on anirà la liberalització els anys propers, ens permet formular algunes opinions raonades, una de les quals podria ser que no pel fet que minvi l'acció pública deixarà d'haver-hi necessitats que caldrà atendre. Ens referim a aquest <<Quart Món>> emergent, subproducte del <<Primer Món>> opulent, que mesuraríem pels creixements observats de l'atur estructural.

Cal dir, arribats a aquest punt, que per atur estructural s'entén aquell que les polítiques de reactivació econòmica no aconsegueixen fer desaparèixer i que indica deficiències de funcionament del sistema econòmic. Tot plegat genera uns importants trastorns en sectors de la població.

La taxa de creixement de l'atur, que els mitjans de comunicació fan conèixer puntualment i difonen àmpliament, no ha deixat d'elevar-se des de 1964 a la Unió Europea. I pel que fa a l'atur estructural, les estimacions practicades per l'OCDE per a l'àmbit europeu van també tendencialment registrant augments.

Fetes aquestes consideracions, amb les quals volem emmarcar una part de la realitat social i econòmica del nostre escenari de futur, Europa, intentarem esbossar allò que hom ha anomenat Economia Social, terminologia d'una diciplina que sorgeix actualment, tot i que alguna de les seves formes societaries provenen del segle passat.

D'ençà de l'any 1970, a França es dibuixa un nou camp que té unes connotacions pròpies i distintes del seu entorn. Naix de la iniciativa privada, al marge totalment del sector públic, i s'articula sota la prioritat dels interessos del factor treball enfront dels del factor capital, sense defugir la consideració del capital com a instrument estrictament necessari per dur a terme qualsevol activitat econòmica. Per altra banda, no sorgeix com a alternativa de res, sinó que, en tot cas, es constitueix com un conjunt d'institucions per dur endavant relacions de producció en tres àmbits: l'econòmic, el cultural i el social.

El nucli societari de l'Economia Social està format per les mútues, mutualitats, associacions, societats anònimes laborals (a Espanya) i cooperatives. Aquestes institucions han de fer compatibles l'eix rendibilitat-eficàcia-viabilitat amb l'eix participació-responsabilitat-solidaritat.

El plantejament de la filosofia que a les acaballes del segle defensa l'Economia Social ve al cas per diversos motius. En primer lloc, l'any 1989, l'Economia Social té el primer reconeixement de la Comissió de la CE, amb una comunicació al Consell de Ministres comunitari que representa la primera passa per incorporar aquest cos d'entitats a la realitat de la Unió.

I en segon lloc, i seguint el fil conductor del que hem dit abans, es perfilen unes noves realitats socials, com ara:

-- Unes condicions laborals amb durades precàries dels contractes de treball.

-- Un atur persistent i resistent.

-- Un nombre de població cada vegada més important de gent major.

-- Unes organitzacions no governamentals amb finalitats socials diverses.

-- El sorgiment d'un voluntariat significatiu encara que incipient.

-- El naixement d'entitats (fundacions) de caire cultural privat.

El perfil d'aquestes realitats configuren un nou <<mercat social>> que ja no estarà en mans públiques i que ara ja va sent assumit per la societat civil. Encara les comunitats autònomes amb tota probabilitat hi hauran d'assumir un paper mitjançant el disseny de polítiques fiscals i/o monetàries.

I a les Illes, que és l'escenari en el qual viurem totes aquestes transformacions, la societat civil i les institucions públiques pròpies hauran de prendre posicionament davant aquesta realitat emergent que ara per ara està amagada a causa de la nostra desenvolupada economia.

No crec que sigui gens agosarat ni improcedent afirmar que la resposta als reptes plantejats la pot donar una societat estructurada i organitzada, és a dir, plenament conscient de la seva identitat.

Però, i en definitiva, tot això passa per encetar iniciatives en els camps de la comunicació i la formació. Voldria que aquest article hi hagués contribuït.

Pere Albertí Huguet
Economista
Departament d'Economia i Empresa de la UIB
Maig de 1995