Quan, fa uns quants mesos, va semblar clar que entraríem en un procés electoral a fi d'elegir nou rector de la Universitat de les Illes Balears, vaig començar una reflexió per si de cas em tocava votar. A la Universitat, però, per votar qui ha de ser el nou rector, hom necessita ser elegit prèviament i entrar a formar part del Claustre Universitari, que són els que realment el trien. La sort, tanmateix, em fou esquiva i no vaig sortir elegit. Esmentar la sort és una mena d'eufemisme, ja ho enteneu, per no dir la veritat, que no és altra que no vaig aconseguir el nombre de vots necessari per entrar a formar part d'aquest grup de representants dels professors, en els quals, juntament amb els representants del personal no docent i dels alumnes, raurà la responsabilitat d'elegir la persona que ha de regir la institució científica i docent més important de la nostra comunitat. El lector podrà pensar que em cou aquest resultat advers. He de dir que realment molt menys del que podeu pensar, i no solament perquè estigui acostumat a perdre eleccions, que hi estic, sinó perquè tinc el consol d'haver expressat per escrit, a vegades de manera explícita, altres d'implícita, la meva opinió sobre el que són les institucions acadèmiques. Això fa que ara pugui creure que, si els meus col.legues no m'han votat, ha estat per pura i simple discrepància ideològica i no perquè no hagi estat a bastament cortès, educat i simpàtic amb ells, cosa que em preocuparia i disgustaria molt més. És un consol, aquest d'haver opinat públicament, que no tenen --ho he de dir-- la majoria dels que, com jo, han perdut, ni, tampoc, molts dels que han guanyat.
Però, amb conhort o sense, el que és cert és que no podré votar, i totes les hores emprades en la reflexió les hauré de tirar a la mar si no aprofit aquesta oportunitat d'escriure-les i, encara que molt mòdicament, cobrar-les. Vet-les aquí de manera gairebé telegràfica.
El nou rector serà elegit per un procediment prou gremialista, quasi com --imaginau-vos-ho-- si al director d'Iberia el triassin els pilots, o al de Son Dureta, els metges. Haurà d'actuar com un batlle d'una ciutat en la qual els ciutadans estan molt i molt gelosos de les seves llibertats, que, malauradement, en més d'una ocasió confonen amb els seus privilegis. Finalment, el rector haurà de tenir el tarannà d'un empressari que inverteix uns doblers --públics, però doblers al cap i la fi-- i que ha d'oferir un producte al mercat. Aquest producte té un component difícil de canar, la docència, i un altre de més fàcilment mesurable, que és la recerca. De la qualitat d'ambdós depèn, recordem-ho, el prestigi de la Universitat, més que de l'organització de festes i saraus. Conjuminar aquest origen gairebé sindical o gremial amb la idea que ha de procurar protegir la lliure convivència de tots el que formen la comunitat universitària, i no oblidar mai que fabricar i escampar el coneixement és la funció bàsica que caracteritza la universitat, és una tasca autènticament difícil, perquè els tres són factors que acostumen a oposar-se. Es necessita, doncs, una persona molt equilibrada: un autèntic equilibrista, diria jo, si no m'haguessin d'interpretar malament. Voldria que els afortunats companys que disposen de vot tinguessin l'encert de triar aquesta persona adient. Jo, mentrestant, sense la responsabilitat d'haver de votar, faré el de sempre: encomanar-me a la Mare de Déu de Lluc perquè ens atorgui els dirigents que necessitam. Encara que darrerament el cor em diu que la garrida <<Moreneta>> es deixà influenciar massa per les tertúlies de la ràdio.
Francesc Bujosa