JA HO HE MIRAT

TECNOLOGIES OBSOLETES

Era l'any 1966 i la TV en color encara no havia arribat. De fet, només uns quants privilegiats tenien televisió a ca seva i érem molts els que encara havíem d'anar a llocs públics per poder veure --els caps de setmana, essencialment-- alguna d'aquelles sèries pioneres que venien de l'altre cap de món. Anar al cine encara era anar al cine: dos programes dobles setmanals al cine del poble: els dimecres i dijous i els dissabtes i diumenges. Feia, però, prop de vint anys que els transistors estaven inventats i els japonesos, a poc a poc, anaven introduint en el mercat americà els aparells miniaturitzats que aquest avenç permetia. Zenith, un dels fabricants d'electrodomèstics més grans, per tal de contrarestar aquesta invasió, bravejava a la seva publicitat que els seus aparells estaven soldats a mà fil per fil i que no hi havia res de plàstic o similar.

A la costa de la plaça del meu poble hi havia la central de telèfons encara manual, per on passaven totes les telefonades: <<Quin número?>> <<Un momentet que ara l'hi pos>>. Tot sovint no calia ni saber el número, bastava demanar per en tal o tal altre. Encara ara em record del ronc renou característic que avisava que alguna de les comunicacions s'havia acabat. Hi havia un plafó amb els llumets que servien per indicar que algú havia despenjat el telèfon per parlar amb algú altre. Les clavilles que permetien aquesta meravella estaven agrupades per parelles i les operadores les feien anar amunt i avall d'una forma molt diligent. Tot aquest aldarull em semblava, semblava a aquell nin de poble, un món màgic, de tecnologia superavançada, que, amb l'excusa que fos, procurava anar a veure de tant en tant.

Aleshores jo no ho sabia, però tota aquesta tecnologia que em fascinava ja era irreversiblement i irrevocablement obsoleta. Per exemple, en llocs tan pròxims com Ciutat els telèfons ja estaven automatitzats i la televisió en color només era una qüestió de temps. De vegades, quan m'entra la vena nostàlgica, tenc la debilitat de plànyer aquestes generacions que ja s'ho han trobat tot fet: televisió en color, centrals telefòniques digitals i tantes altres coses, i que --pobrets, ells-- no tindran la possibilitat de tenir records de temps tan primitius com els que, afortunadament, vaig viure jo. Ha! Doncs resulta que la tecnologia que ara els enrevolta, que tots veiem com a tan moderna i avançada --especialment pel que fa al telèfon i a la televisió--, ja és obsoleta, caduca i, si voleu, anacrònica.

Si tot va com ha d'anar, no estarem gaires anys a sentir parlar --possiblement amb nostàlgia-- d'aquells temps en què el telèfon anava per cable i la televisió per l'aire. Ben igual que ara parlam d'aquells temps de les centrals manuals i de la televisió en blanc i negre i només en segons quins llocs. Perquè el que ja ningú no dubta és que les coses aniran a l'inrevés: la veu, el telèfon, ocuparà l'espectre de les radiofreqüències, i la televisió --que ja no serà només això, sinó tot un servei multimèdia complet-- anirà per fil, per fibra òptica. I no he vist res de tot això per cap somni que m'hagi il.luminat el futur, no.

Ho he vist quan m'expliquen què té a veure l'amplada de banda amb la possibilitat que hi hagi més o menys emissores de televisió o ràdio. O quan algú altre m'explica que les radiofreqüències estan saturades. També quan encara trob algú més que em fa veure l'absurda estructura centralitzada actual d'aquests serveis, on tota la intel.ligència resideix en l'emissor, de manera que ens converteixen a tots ens receptors passius. Quan el desenvolupament tecnològic ha dut a paradoxes com que el preu d'un terminal intel.ligent --un ordinador-- sigui comparable al d'un d'absolutament passiu, una televisió. Quan em fan notar que les possibilitats d'informació que pot transmetre una sola fibra òptica fan inútil i inservible el zapping en la seva forma manual actual. I, aquesta és la traca grossa, quan observam estupefactes que el desenvolupament tecnològic --que ha de propiciar, diuen, una de les formes més importants de l'activitat econòmica, com és la transmissió d'informació de tot tipus-- és frenat pels diferents governs, mijançant lleis, com és el cas de les comunicacions telefòniques i, en general, de les telecomunicacions. Sembla com si algú hagués perdut de tot el cordam.

Llorenç Valverde