EL FONER ESPAVILAT

BETLEMS

Com un bell contrapunt a la (in)sensibilitat mostrada per les quatre mòmies del restaurant de les quals parlava més amunt, no em puc estar d'esmentar la sensibilitat respecte de la protecció del nostre paisatge dels alumnes de tercer d'ESO de l'Institut Medina Mayurqa de Ciutat. Entre els llibres de lectura que han emprat aquest curs que tot just acaba, han tingut el conte En Joanet de l'ordinador, i per això vaig ser convidat, com a coautor de l'obra, a anar a l'institut a xerrar amb ells del llibre i del contingut d'aquest. Doncs bé, malgrat que es tracta d'un conte pensat com a vehicle d'iniciació a la informàtica, una de les preguntes més incisives --entre les moltes i molt interessants que varen fer-- feia referència a la tímida reivindicació ecologista que els autors posen en boca d'un dels protagonistes, en Joan, a les pàgines 106 i 107, quan juntament amb un amic, n'Ignasi, van amb el padrí d'en Joan a pescar:

<<Just en aquell moment s'acostaven cap al far, és a dir, cap a la bocana de sortida del port. N'Ignasi va assenyalar unes casetes de coloraines que hi havia a l'esquerra.

--Joan, Joan --va cridar-- que hi han fet un betlem per aquí? Aquest, mirant aquelles ridícules cases, va dir tot seriós:

--No és que sigui un tema del qual ens agradi gaire fer broma. Mira, aquí, en aquest lloc on han fet aquest... desastre, hi havia hagut un niu de metralladores, d'aquells fet de pedra, que havia estat construït pensant si algun dia s'hauria de defensar el port. Hi havia, de fet encara hi són, les restes d'una pedrera on feia molt bon nedar. Tan plaents eren, que en deien els banys de na Cleopatra. Abans hi venia molta de gent. Ara ja no s'ho paga gaire: només hi pots venir amb barca i l'aigua no és gaire neta...>>.

Em va sobtar que un passatge tan curt i, segurament colateral respecte del contingut principal del conte, fos motiu de comentari i preguntes d'aquests joves lectors. I em va agradar i alhora preocupar. Ja que, tot i que jo pensava que l'indret --Portocolom-- és pràcticament inconfusible, alguna de les preguntes posava en evidència que l'actuació descrita s'ha repetit a bastament com perquè més d'un pugui pensar que la víctima ha estat el seu propi llogaret. I és força positiu que siguin persones de quinze anys els que ja se n'adonin. No ens caldrà, per tant, que ningú els recordi amb suficiència que no saben preservar el seu patrimoni natural. Vaja, no importarà que l'autor del que en Joan troba que és un desastre ens recordi que aquest és el valor més gran que tenim els nadius, la qual cosa no deixa de ser un altre exemple d'allò que una desgràcia mai no ve sola. Potser no serà tan dolent que li riguem les gràcies a l'arquitecte promotor autoforaster si, al capdavall, es dedica exclusivament a escriure'ns cartes i deixa de participar en fetes com les que descriu en Joanet --el de l'ordinador-- al seu amic Ignasi. A veure si, per una vegada, tenim sort!

L. V.