El Comte Mal

Ahir --escric la matinada del primer dissabte del mes de juny-- vaig tenir l'oportunitat de presentar al Born el darrer llibre de Maria de la Pau Janer. És un text molt escolar, en el sentit anglès de la paraula, és a dir, molt acadèmic, on l'escriptora tracta de la manera com ha evolucionat el mite del Comte Arnau i el que és la seva versió mallorquina, el Comte Mal. El mite és ben conegut: és la història d'un noble català --mallorquí a ca nostra-- que cometé dos pecats bàsics: no pagar així com era degut els seus servidors i colgar-se amb una monja del convent de Sant Joan de les Abadesses, una mena de Mustang Ranch de la Catalunya medieval, si hem de creure el que en diuen certes cròniques anticlericals de l'època. Com a càstig de tantes i tan greus malifetes, el comte Arnau fou condemnat a vagar totes les nits de l'any, i a fer-ho cavalcant un veloç i fuent cavall negre, del qual, a vegades, sortien flames ben visibles. L'objectiu fonamental del llibre de Maria de la Pau Janer és analitzar com la llegenda ha anat evolucionat a la literatura catalana: com ha canviat, amb el temps, de contingut, de forma i de significat. La jove professora de la nostra universitat segueix Arnau en la literatura popular --romanços i rondalles-- i en la literatura culta. Ho fa a la poesia, a la novel.la, al teatre i fins i tot als guions cinematogràfics. Amb tot, la part estudiada amb major atenció la formen les obres <<arnauianes>> de Víctor Balaguer, de Verdaguer, de Maragall, de Carner i del nostre Guillem Colom, un mestre de la llengua no valorat, al meu parer, així com es mereix i que descriu, o insinua, els pecats amb la delicadesa i amb la voluptuositat que només pot tenir el pensament conservador: el que coneix perfectament la força de la seducció, i el que sap com és de difícil vèncer una temptació. El lector que encara no hagi abandonat la lectura d'aquesta columna es pot sentir una mica desorientat i és possible que es demani què hi fa un article sobre un mite literari en un suplement de ciència. És que l'autor vol aprofitar una feina ja feta i mai cobrada o és que, cansat de parlar del coneixement objectiu, intenta fer una fuita, una vegada l'any, cap als mites literaris, o, pels més malpensats, el que realment vol és tenir l'avinentesa per poder referir-se a la jove col.lega de feina, a la morena que va demostrant un i altre dia que es pot ser feinera, intel.ligent i, al mateix temps, la propietària d'uns ulls que cremen, com si fossin el cavall negre del Comte Mal?

Cap dels motius anteriors --ni l'avarícia de cobrar una feina feta de franc, ni la ganduleria de no haver de cercar un tema nou, ni la petita luxúria que hi ha en el record d'una mirada-- no ha estat el que m'ha dut a fer esment de l'estudi de Janer Mulet sobre la llegenda del Comte Arnau. No: la causa ha estat una altra, i ara intentaré exposar-la. Ho faré mitjançant la formulació d'una pregunta. És aquesta: les lleis o les teories que ens expliquen com evolucionen els éssers vius i les espècies poden ser utilitzades per explicar com evolucionen els mites, les llegendes i, en general, els éssers fabricats per la imaginació de l'home? La qüestió, em podeu creure, no és cap bajanada. Malauradament és possible que, al final, ho resulti --no n'hi ha més de fetes-- la resposta que donaré. Haurà de ser, emperò, la setmana que ve, perquè avui ja no m'hi cap ni una paraula més, a la columna.

Francesc Bujosa