BREU ESPOT PUBLICITARI DE LA DIVULGACIÓ CIENTÍFICA, DE LA COL.LECCIÓ <<NOVAMENT>> I DEL LLIBRE ELS PARADIGMES PERDUTS DE JOHN CASTI

(Transcripció del text de presentació del llibre Els paradigmes perduts al Centre Cultural Contemporani Pelaires el 2 de maig de 1995 feta pel director de la col.lecció <<Novament>> Biel Mesquida.)

Això era i no era un matí de tardor de 1990 a Londres. Els dos recercadors de llibres de divulgació científica Nadal Batle i un servidor arribàrem a una regió amb moltes de possibilitats de trobar bon material: la llibreria Dillons, a prop del Queen's College. Amb cura i mètode començàrem a recórrer les prestatgeries, amb el mètode, la il.lusió i la passió dels cercadors de bon de veres. I quan dic de bon de veres cal entendre que volíem trobar uns llibres per omplir un buit i una manca a la nostra cultura catalana: la falta d'obres essencials i contemporànies d'alta divulgació científica i tecnològica: textos de científics, de filòsofs, de periodistes, etc., que catalitzin la bona comunicació dels grans temes científico-culturals del nostre temps que fins ara es trobaven tancats amb el pany i la clau de l'argot savi dins el llenguatge científic especialitzat. Per què anàvem pels vasts i llunyans territoris de la llengua anglesa, pot demanar qualcú fins i tot amb segones. Ben clar i català, perquè, com sabeu, l'anglès és la lingua franca en l'univers científic, i els treballs més innovadors i pioners en aquest espai complex d'òsmosi entre el llenguatge científic especialitzat i el divulgatiu es publiquen en aquest idioma. A més a més, encara que molts de lectors puguin llegir sense problemes textos científics, les dificultats augmenten, paradoxalment, si es vol llegir sense interrupcions textos més descriptius i interdisciplinaris que posen en contacte o conjuguen diverses branques allunyades de l'arbre dels sabers, amb totes les diferents castes de llenguatges, d'argots i de neologismes que aquest fet presenta. Per això cercàrem un nom ben lul.lià, juganer i pertinent a l'objecte de la futura col.lecció de llibres: Novament, i decidírem que la idea general per avaluar els textos seria la seva qualitat per donar visions contemporànies dels grans interrogants de la Humanitat. Des d'un bell començament acordàrem que en els llibres de la nostra recerca privilegiaríem aquelles obres que podríem anomenar de frontera perquè exploren territoris verjos que pertanyen a la intersecció, a la fusió i a la connexió de sabers i sabors científics que no s'havien tocat mai. Dit d'una altra manera: ens interessaven obres interdisciplinàries en un sentit estricte, que no consisteix a agafar un tema i convocar al seu voltant un parell de ciències, ni tampoc a confrontar disciplines ja constituïdes, sinó en una operació més contemporània i més innovadora: veure l'interdisciplinari com la creació d'uns llenguatges nous que reflecteixen l'estat d'aquestes noves recerques que fugen dels compartiments estancs de les antigues disciplines per inventar un objecte científic invist: El fet i la feta culturals d'ara mateix, superades les antigues i obsoletes divisions de la història de la ciència del segle passat.

Convé que torni a la llibreria Dillons de Londres i observi la feina dels nostres recercadors: miren els lloms dels llibres, n'agafen un, en llegeixen les solapes, l'obren i cerquen l'índex, el fullegen, i d'aquesta ràpida escannejada de les seves característiques decideixen si és un bon material per a la col.lecció <<Novament>>. Cop en sec, Nadal Batle pega un crit de satisfacció: <<--Biel, aquest és el llibre perfecte!>>. Era Paradigms Lost. Images of Man in the Mirror of Science. Verament, quan llegírem l'obra vàrem saber que aquell era un text que pareixia fet a posta, un llibre modèlic perquè tenia les qualitats essencials que demanàvem: Des del bell títol començava fent una mímesi paròdica del Paradise Lost de John Milton, aquest poema èpic que narra la caiguda dels àngels rebels i l'expulsió d'Adam i Eva del Paradís. Els seus sis llargs, densos i, sobretot, entretingudíssims capítols eren un deliciós aliment perquè mitjançant una filigrana de conjunció del fons i la forma feien que el saber fos assaborit amb una festa de gusts. John Casti, un nord-americà, matemàtic especialitzat en l'estudi de sistemes que es doctorà per la Universitat de Southern Califòrnia i s'ha passat mitja vida fent recerca a l'Institut Internacional d'Anàlisi Aplicada de Viena i a la seva universitat, és un escriptor amb una especial facilitat per explicar els temes més enrevessats amb gràcia, talent, sentit de l'humor, habilitat i una extraordinària competència en què la claredat i la senzillesa van del bracet de la tendresa i el plaer de contar. L'origen de la vida al planeta Terra, les fonts de la conducta humana i dels tarannàs socials, l'adquisició del llenguatge, la natura fonamental del nostre procés de pensament, la possible existència de vida intel.ligent enjondre de l'univers i l'impacte de la nostra pròpia observació en el lloc que veiem com a realitat, són algunes de les més importants qüestions de la ciència moderna que Casti posa en escena. I ho fa amb una forma --una metàfora-- nova i clàssica alhora: mitjançant un judici. Forma clàssica perquè ja l'havien feta servir dos savis tan nostres com Ramon Llull i Anselm Turmeda. Forma nova perquè conjuga el rigor i el didactisme amb una atmosfera lúdica trunyellada d'anècdotes històriques i retrats forts i acolorits de científics tan diversos com Aristòtil, Alan Turing, Noam Chomsky o Stephen Jay Gould. Casti converteix el lector en qualque cosa més que un còmplice: un amic. A cada capítol un tribunal jutja les diverses hipòtesis que s'enfronten. El fiscal exposa el corrent de pensament dominant, la defensa presenta les teories elaborades pels científics que han transgredit el quadre convencional de la seva disciplina. Casti intervé com a jurat després d'haver escoltat els diferents punts de vista i vota a favor dels uns o dels altres explicant amb tot detall el perquè del seu vot i intentant que el lector també voti.

Fins a quin punt és real la realitat científica? Què és real i quina relació tenim com a éssers humans amb aquesta realitat? On encaixa l'Homo sapiens dins l'esquema còsmic de les coses? Aquests enigmes eterns es veuen il.luminats al llarg del llibre, que és com una gran i amorosa casa on val l'alegria viure. En el pròleg Casti ens assenyala que es pot entrar a la casa dels paradigmes perduts per qualsevol porta segons les curiositats de cada lector. Si et fa entrera saber si els comportaments socials estan programats en el codi genètic vés a la porta tres. Si et fa entrera saber el mecanisme que ens permet aprendre a parlar vés a la porta quatre. Si et fa entrera saber si tots els altres éssers intel.ligents són a la Via Làctia vés a la porta sis. Si et fa entrera saber com es va iniciar la vida sobre la Terra vés a la porta dos, i així successivament. Casti dóna un consell que crec que cal prendre al peu de la lletra, malgrat que sembli una paradoxa. No comenceu el llibre pel capítol primer. Per què? El primer capítol és un apuntalament filosòfic i sociològic dels fets científics que apareixeran al llarg del llibre. Casti diu que és com un manual d'instruccions. Emperò quan ens compram una jugueta, un joc d'ordinador o un aparell qualsevol, molts de nosaltres el primer que fem és començar a jugar-hi i la darrera cosa que ens fa ganes és llegir el manual d'instruccions. Quan ja us haureu desfogat amb un parell de capítols, que llegireu empesos per un desig fort i una curiositat creativa, podreu tornar enrera i comparar si la teoria i la pràctica coincideixen realment. Per això el manual es convertirà en un nou entreteniment. Casti ho ha dit ben clar al pròleg: <<Si havia de fer balanç, diria que, en intentar navegar per la fina línia que hi ha entre avorrir els experts i aclaparar els profans, he mirat de seguir el que anomeno la regla de les tres E menys una: fer un llibre educatiu, esclaridor i entretingut sense fer-lo enciclopèdic>>. Tal com Anatole France va dir una vegada: <<Prefereixo els errors de l'entusiasme a la indiferència de la saviesa>>. Com veieu, tota una bella declaració de principis que es fan realitat. Bé, volia ser breu i m'he enrotllat com una persiana valenciana. Emperò no vull acabar sense dir que el fet que aquest llibre existeixi ha estat una empresa d'un equip. Per això em vull treure el capell i agrair la feina de totes les institucions i persones que han fet possible l'aparició d'aquest llibre. Primer de tot, a la Conselleria de Cultura, Educació i Esports, representada aquí pel director general d'Educació, Jaume Casasnovas, que, des del primer moment acollí la idea amb entusiasme, posà el suport econòmic per dur-la a terme i ens encoratjà en tot moment. Després, a Xavier Folch, director d'Editorial Empúries, que ha posat la seva experiència i el seu fervor al servei de la col.lecció <<Novament>>; al pintor Antoni Tàpies, que encoratjà el projecte i ens féu un dibuix com a emblema de la col.lecció; al traductor de l'obra, Josep Maria Carreras, que ha dedicat molts de plusos per tal que no hi hagués cap traïció a l'autor i ens ha donat els drets de traducció per continuar la col.lecció; a Sebastià Roig, director del Servei de Publicacions de la UIB, i a totes les persones que han fet feina en l'edició i impressió del llibre, especialment a Biel Camps, que s'ha encarregat d'escannejar i col.locar les imatges que hi apareixen. I finalment vull retre un homenatge especial a Marta Cuyàs, que s'ha encarregat de la difícil i complicada supervisió lingüística i ha fet molts de treballs més enllà del que el seu deure li marcava. Gràcies també a Pep Pinya, que ens ha cedit el seu centre per a la presentació, i a tots vosaltres, que amb la vostra presència ens estimulau per continuar en aquesta procel.losa i apassionant navegació de la divulgació dels sabers.