JA HO HE MIRAT

MÒMIES

Jo som un usuari d'Internet. I, ara per ara, encara no estic avergonyit de dir-ho públicament, però no tinc gens clar que, al pas que sembla que anam, no estiguem gaire temps a haver-ho d'amagar o, si més no, dissimular. No us pensàssiu que aquesta prevenció tingui res a veure amb el fet --absolutament normal, per altra banda-- que una de les informacions més sol.licitades mitjançant Internet sigui precisament la que proporcionen Playboy o Penthouse. Com tampoc no m'impressiona el més mínim aquest cor de veus fantasmals que demanen a crits que s'estableixi una espècie de censura sobre la informació --dades, més aviat-- accessible des d'Internet. No. Trob que cadascú s'ha d'espavilar i que tothom té el dret inalienable de perdre el temps de la forma que consideri més oportuna, sempre que, ja em perdonareu l'obvietat, no m'hi involucrin de forma inexcusable.

Perquè, doncs, crec que pot arribar a ser un motiu de vergonya confessar-se usuari d'Internet? Doncs perquè he estat espectador immutable de part de l'impietós bombardeig amb què ens castiguen a tort i a dret respecte de les superautopistes de la informació. N'hi ha per quedar-ne farts i ben farts! Després de llegir i veure alguns d'aquests reportatges --pomposament anomenats documents-- m'ha quedat un dubte més que raonable entre la compatibilitat dels usuaris tipus que ens hi mostren i un cert grau de --diguem-ne-- normalitat en les pautes del comportament humà. I és que els dits usuaris tipus sembla que tenen una tara o l'altra, de tal manera que, subtilment, es marca una ratlla visible de separació entre ells i la resta de mortals. I jo no vull donar més motius que puguin induir a creure més encara que som una miqueta rar, no.

Això sí, continuaré sent usuari d'Internet, però també continuaré intentant comunicar-me amb el meu entorn pròxim, i sempre que pugui, en la forma més tradicional i, segurament, més interactiva possible, que significa l'ús de la paraula en directe. A més d'interactiva, aquesta forma de comunicació també és multimediàtica, no fos cosa que perdéssim de vista un fet tan elemental i simple.

Per consegüent, en un món en el qual les teleconferències i les xarxes d'ordinadors es van convertint en objectes de desig permanent, aprofit d'allò més bé les oportunitats que tinc per comunicar-me en directe amb persones que viuen en llocs distants però amb les quals m'uneixen interessos comuns, professionals sobretot. Per això, em prenc com una festa oportunitats com la que vaig tenir no fa gaire de dinar, a Valldemossa, amb un col.lega de la Universitat de Cracòvia i un de la Universitat de Calcuta, amb els quals havia parlat prèviament de problemes comuns en l'àmbit científic de recerca que ens ocupa a cadascú. A partir d'aquest nex inicial, el dinar va servir per parlar de coses més terrenals, entre les quals hi va fer un paper preponderant quina era la llengua que empràvem per fer classes en les respectives universitats en els estudis de caire científico-tecnològic ens els quals estam involucrats.

No em va sorprendre gaire el fet que el meu col.lega bengalí digués que l'anglès era el vehicle usual per impartir les seves classes, de fet, em va semblar que es planyia de les limitacions del vocabulari tècnic en la seva llengua. Sí que em va sorprendre, però, la posició més radical del col.lega polonès, que defensava a ultrança l'ús de la llengua anglesa com a vehicle universal de comunicació científica. El professor de Calcuta, tímidament i a favor d'aquesta posició, va argumentar la universalitat del llenguatge científic. Jo, que --de vegades-- no som gaire tímid, vaig defensar aferrissadament l'ús de la meva llengua per fer i comunicar ciència: no basta que la parli molta de gent --com diuen que passa amb altres llengües germanes--, la seva vitalitat, la del poble que l'empra com a vehicle d'expressió normal, depèn sobretot de les coses que s'hi diguin i de l'interès que tinguin, i per això, vaig concloure, no n'hi ha a bastament amb fer-hi poesia o literatura. També s'hi ha de fer ciència i tecnologia.

Per sort, els meus col.legues no entenen gens ni una mica de català, ja que a la taula del costat --on feia una estona que s'hi havien instal.lat quatre mòmies pre-juràssiques-- es desfeien en elogis sobre el contingut d'un recent boom editorial localista, obra de l'alter ego d'un nefand arquitecte promotor autoproclamat foraster. En aquell moment, al bell mig de la vergonya que em feien passar els indiscrets to i contingut de la conversa de la taula del costat, el polonès va mostrar les seves prevencions sobre els perills dels nacionalismes. Jo li vaig explicar --lamentablement convençut que les mòmies no m'entenien-- que tenia raó, que la forma més perillosa de feixisme que conec és la que va acompanyada de suficiència perdonadora de vides. Crec que em va entendre. Veieu?, per Internet aquesta conversa no hauria estat possible.

Llorenç Valverde