Part I – L’educació intercultural
L’etnocentrisme és una paraula clau per poder parlar d’educació intercultural: Valora i jutja les altres cultures a partir de la pròpia, sempre pensant que la nostra és la millor, la més apropiada i que es fa allò que és “normal”, i mira les altres com a estranyes, incorrectes i/o inferiors. Llavors, podem afirmar que l’etnocentrisme parteix de la idea que el propi grup és el centre de tot i que valora els altres a partir de la relació que tenen amb ell, implica actituds de prejudici, de desconeixement i de desconfiança cap a les altres i no veu que, en realitat, la diferenciació no implica jerarquització. (Giménez i Malgesini: 2000)
Reconèixer que la nostra visió del món, els nostres criteris i judicis poden ser imparcials, relatius i incomplets és una tasca difícil; però per superar el nostre etnocentrisme és necessari aprendre a respectar altres maneres de viure i d’interpretar la realitat. L’etnocentrisme està present a la nostra societat i, per tant, també n’hi està impregnada la nostra escola.
Els materials pedagògics, entre ells els populars llibres de text, no són representatius de tots els aspectes i dimensions de la diversitat cultural de la societat que envolta les escoles. El currículum tampoc ho és, ja que té un biaix cultural: selecciona elements, dóna més importància a uns que als altres i oculta aspectes de la cultura que envolta l’escola. Aquest currículum tampoc respon per igual als interessos, aspiracions, formes de pensament, expressió i comportament dels diversos grups culturals dels alumnes que participen en el nostre sistema educatiu. (Gimeno Sacristán: 1992)
Es pot parlar també d’un biaix epistemològic: els continguts són models d’entendre el món i, per tant, afecten la possibilitat de percepcions plurals del món i donen prioritat a unes dimensions de l’individu sobre les altres sempre des d’un visió etnocèntrica. Les formes de pensar i els comportaments de la cultura dominant són també imposats per l’escola, sempre d’acord amb les seves normes ètniques i d’intercanvi social. Llavors, l’escola és un agent de gran pes d’assimilació de la cultura dominant i tendeix cap a l’homogeinització dels tractaments pedagògics dels alumnes. (Gimeno Sacristán: 1992)
Se solen veure les classes culturalment heterogènies com un inconvenient i no poques vegades les polítiques educatives fomenten l’assimilació. Però hauríem de modificar la nostra actitud respecte a tot això, ja que en lloc de voler canviar els estudiants culturalment diversos s’haurien de formar els professionals docents perquè s’adaptin a aquests ambients pluriculturals i fer veure que el multiculturalisme és un avantatge i no un inconvenient.
L’educació intercultural dóna unes pautes per superar l’etnocentrime i altres actituds i comportaments associats a ell, com per exemple la discriminació i el racisme. Veu la diversitat humana com una gran oportunitat d’intercanvi i enriquiment. L’educació intercultural pretén sensibilitzar el nin cap a la pluralitat cultural i defensa la igualtat de tots. Critica l’educació orientada cap a la monoculturalitat ja que no desperta la curiositat dels nens cap a altres formes culturals i alternatives de viure pensant que només existeix la pròpia societat i la seva manera de veure el món. És una educació que se centra en la diferència i la pluralitat cultural i en l’intercanvi i no una educació per als que són culturalment diferents. Defensa que el reconeixement de la diferència és molt important per a la formació de la identitat tant personal com social.
L’educació intercultural es presenta com un model alternatiu que no té la necessitat de negar la diferència sinó que avança per arribar a una realitat dialèctica superior que és la societat intercultural. Creu necessari l’acceptació i la comunicació entre tots els participants en l’acció educativa. Considera molt important avaluar-nos a nosaltres mateixos i al nostre entorn per veure que el racisme i la discriminació estan, ja sigui conscientment com inconscient, dintre nostre i de la nostra societat i, a partir d’aquí, intentar superar-los, començant pels professionals de l’educació.
L’àrea de les Ciències Socials, per la pròpia naturalesa del seu coneixement, cobra una importància vital a l’hora de donar resposta a la multiculturalitat. Per tant, és necessari que el seu currículum inclogui perspectives, concepcions i visions del món de les cultures presents a la nostra societat, superant l’etnocentrisme i l’eurocentrisme present tant a la història com a la geografia que s’ensenya. S’han de treballar temes que permetin als nostres alumnes qüestionar-se sobre la discriminació cultural i proporcionar-los arguments per rebutjar-la.
Copyright y todos los derechos reservados - ISSN: 1989-0966
Per citar l’article
“Aguiló, L. (2008). L’educació intercultural al CEIP Elionor Bosch: un estudi de cas. IN. Revista Electrònica d’Investigació i Innovació Educativa i Socioeducativa, V. 1, n. 0, PAGINES 171-202. Consultado en http://www.in.uib.cat/pags/volumenes/vol1_num0/aguilo/index.html de l’article en (posar data)”
