1. Anys 70. Crisi i canvi en el camp literari
El mes d’octubre de 1969, la pàgina de columnes habitual de Serra d’Or incloïa col·laboracions de Josep Maria Castellet i Joaquim Molas que reflexionaven sobre el final d’una dècada, la dels seixanta, al llarg de la qual havien donat a conèixer algunes de les seves propostes de política literària i cultural. El to vacil·lava entre l’avaluació de la dècada passada i la prospectiva de les alternatives que es plantejaven per a la que era a punt de començar. Així, Castellet titulava «Mitologies de la nova generació» la seva columna habitual —«El melic del món»— i la dedicava a analitzar els canvis literaris que propiciaven els usos de la sensibilitat camp que prenien com a emblema alguns joves escriptors dels darrers seixanta. El camp suposava una utilització de les imatges de la cultura de masses per a dotar-les d’una nova significació, d’emprar-les, afirmava Castellet citant Roland Barthes, com un mite, «una paraula (parole) que no cal que sigui oral o escrita en el tradicional sentit literari» (1969: 45). Més desencisada era la columna de Joaquim Molas al seu «Carnet de notes», titulada «L’adéu a la dècada dels seixanta», on passava revista a les empreses culturals amb què es tancava el decenni: la visió «mig folklòrica mig sentimental de la cultura vernacla» que potenciaven «els antics senyorassos que mouen la vida pública», la nova societat de consum i l’aparició de joves moviments que propiciaven una cultura underground, oberta i dinàmica però amb espais ambigus que a cops es confonien amb un «internacionalisme de via estreta». La dècada dels seixanta, concloïa Molas, havia començat amb aires de compromís i d’ortodòxia, però havia evolucionat cap a una «heterodòxia de sang i fetge sense que fins ara hagi aportat unes alternatives clares i raonables». La columna es tancava amb una interrogació oberta: «Apareixeran, les alternatives, durant els 70?» (1969a: 45). [...] |
