Mirant endavant amb pànic

Article publicat al diari Tele/eXprés (21 de gener de 1976)

Jaume Melendres

Una literatura que no té res a dir, per més que trobi mil maneres refinades i brillants de no dir res, per més que encara sigui capaç de vendre llibres, és una literatura condemnada. Per això, qualsevol observador atent de la producció literària dels joves escriptors catalans hauria de mirar el futur amb recel o amb pànic. Sobretot si, retornant de cop a les qüestions senzilles i probablement banals, fes el què la crítica ja no sol fer: preguntar-se que diuen els llibres que s'escriuen i s'editen.

Un crític, certament, no és una persona pagada per a explicar al lector arguments o missatges en un espai reduït i en termes no censurables. Però caldria que la crítica, abans d'entrar en complicades manipulacions formals (descobrir ocultes constants i lleis internes, per exemple) s'interrogués sobre la possibilitat d'explicar al lector què diu un llibre. Sovint aquesta operació en aparença tan banal, però tan bàsica, simplificaria en un grau molt elevat la feina del teòric o del comentarista.

Passa, però, que en un esforç de bona voluntat malentesa, amb una modèstia filla -potser- de la consciència de la seva utilitat, la crítica literària accepta sense cap escrúpol allò que ni un estratega ni un esportista solen acceptar mai: jugar en el terreny que l'altre imposa.  Així, la preocupació «generacional» dels joves escriptors catalans per les qüestions formals, ha fet que la crítica més solvent orientés els seus focus en aquest sentit -la formalització- i que tothom trobés normal la no interrogació sobre els continguts. Mentre aquests continguts no fossin descaradament reaccionaris, mentre no postulessin de formes feixistes de la vida, el segall de garantia era atorgat. Quan la revolta era necessària en tots els àmbits, la revolta en un sol -el formal, per exemple- era suficient. I la prova és que si bé qualsevol crític ben informat podria fer, sense dificultat, un bon dibuix de les tendències formals existents -i no solament dominants- en la literatura catalana dels darrers cinc anys, probablement ningú no seria capaç d'explicar que ha dit aquesta literatura durant el mateix període.
· · ·
A vol d'ocell, podríem afirmar que la jove literatura s'ha nodrit especialment de l'experiència vital dels seus escriptors, una experiència d'altra banda força similar perquè similars són l'origen social i el marc cultural de la majoria de nosaltres, d'ells: cada llibre primer ha estat l'expressió catàrtica d'una adolescència trista. Però dóna la impressió que, un cop exhaurit aquest material biogràfic, la jove literatura catalana es queda sense res a dir, que toca fons. Jordi coca ens en ofereix un exemple.

Jordi Coca havia publicat fins ara dues novel·les. La primera, «Els Lluïsos», clarament biogràfica; la segona, «Alta comèdia», es decantava ja cap a l'experimentació formal per si mateix (esbrinar les possibilitats de la comèdia anomenada «alta»), però encara ens explicava la història d'una fuga i d'una adolescència urbana, barcelonina. A «Exòtiques» (1), el darrer llibre ja no se'ns explica res. Consta d'una fotografia de la tia Adelina amb ressonàncies camp, ascendida a la categoria de poema; d'un esquema de programa escolar tret d'una revista especialitzada elevat també a potència artística: de l confosa _-voluntàriament confosa- descripció d'un crim de caire mimètic: un homenatge a brossa i diversos homenatges a Foix. En conjunt, vint planes hàbils sobre cinquanta-cinc.

Penso que aquesta diversitat formal, que d'altra banda ja no és ni provocadora ni innovadora, és únicament el resultat d'una absència d'idees sobre el món . Si Jordi Coca – bé ha demostrat altres vagades que sap fer punta al llapis- tingués alguna cosa a dir, no escriuria aquest llibre: la diria. «Exòtiques», com a màxim, és un nou manifest sobre la caducitat o inviabilitat dels gèneres convencionals: des del punt de vista de l'escriptor, tot és literatura; basta que el literat ho digui, basta la voluntat de ser literatura.

Cal interrogar-se sobre la producció futura de Jordi Coca. Un llibre com «Exòtiques» no s'escriu impunement. Tornar enrere fóra claudicació. Cal doncs, o mantenir-se al mateix lloc o anar més enllà: «Exòtiques» si  no vol ser un simple caprici, ha de ser una bandera, un programa.
· · ·
He parlat de Jordi Coca i sembla que sigui l'únic. El fenomen, però, és més general: aquest progressiu decantament cap a la forma, aquest progressiu buidament de continguts, s'observa també i amb notable intensitat en el jove poeta valencià Salvador Jàfer (1954). De Jàfer només se'n coneixen públicament el llibre «L'esmorteïda estela de la platja» i uns quants poemes inclosos a l'antologia de poesia valenciana «Carn fresca» (2), on pot llegir-se també una breu declaració de principis signada pel poeta que propugna, sobretot, el rebuig de tot principi. Ara, Jàfer ens ofereix el seu segon llibre «individual»: «Livius Diamant» (3). La comparació entre els versos dels seus reculls «Cròniques del sol de migjorn», «El foc m'esguarda» i «L'esmorteïda estela de la platja» i els versos de «Livius Diamant» és eloqüent. El motor que genera imatges poètiques ha canviat substancialment. Abans («Un rellotge sense corda / demana misericòrdia. / A la carena secreta del teu llavi / no hi ha repòs.»), era la història d'un univers personal i intransferible allò que empenyia a Jàfer a la boja recerca de la imatge. Ara, quan es pregunta «quin foll destret o quina xacra fou cautaire del físsil cos?» o ens anuncia que «aljava duc, fletxa i punyal, en nit de llop llum de fanal i metall cal» comprovem fins a quin punt la poesia de Salvador Jàfer s'ha fet tributària del sentit del ritme, en perjudici de la claredat de sentit o, fins i tot, de la presència de sentit. Complicació formal i erudició (vegis, per exemple, l'ús del llatí a «El príncep dels lliris») converteixen la poesia abans existencial de Salvador Jàfer en una matemàtica closa sobre si mateixa. Aquest sembla ser el destí d'una literatura que ha nascut d'una col·lectiva frustració vital i que, un cop expressada, es troba amb les mans buides.

    • Editorial Pòrtic. Col. «Cristalls» Barcelona, 1975. Amb un dibuix de Carles Pujol.
    • Amadeu Fabregat. L'Estel. València, 1974.
    • Llibres de Mall, editats per Curial, Barcelona, 1975. Amb un dibuix de Josep Hortolà i Pastor.

    © de l'autor

Text original
article
< < Pujar

Comentaris i suggeriments Administrador
Contactau | Informació
©2007 Discursos d'Experimentació en la Narrativa Catalana