De la ficció com a productora del discurs crític

Article publicat a Serra d’Or, 194 (15 de novembre de 1975)

Antoni Munné

En una escena crítica (la de la nostra literatura), que, generalment, s’ha caracteritzat per no superar els esquemes vuitcentistes de la dicotomia forma/contingut, provocant a partir d’aquest fet un resultat reduccionista de l’específic literari, receptor d’una pobresa transformadora capaç de satisfer els corrents reproductors de la ideologia dominant, creiem arribat el moment de confegir un discurs crític que modifiqui (per no dir, encara, que subverteixi) els bastiments monolítics damunt els quals la tradició cultural catalana ha muntat el seu aparell teòric (llevat el cas de les poques excepcions que confirmen la regla).

No ens vaga, però, la idea de convertir l’escena crítica en una escena de terrorisme cultural. El moment històric que travessem demana, resoltament,  posicions crítiques que superin el paternalisme sobre el qual s’ha creat tot el bagatge teòric de les nostres lletres. Les alternatives, doncs, que s’ofereixin per a un nou plantejament del discurs crític hauran d’anar encercades principalment, ver una recerca (que correspongui a la que, en altres sectors, proposa una mateixa voluntat de clarificació ideològica) de la productivitat textual (1) dins l’específic literari.
                              
Dins aquest plantejament, l’aparició del llibre L’adolescent de sal de Biel Mesquida, fent irrupció a partir d’unes premisses radicalment oposades a les que configuren el context en què s’inscriu suposa el referent (l’excusa el model) mitjançant el qual exemplificar ¾si més no, mínimament¾ els trets que configuren aquesta nova comprensió de la pràctica literària en tant que, per més que no reeixida totalment, les propostes que el llibre presenta són prou enriquidores per polemitzar i controvertir aquesta nova formulació de l’especificitat de la literatura.

Cal entendre, però, en quina mesura i per quins motius el llibre de Mesquida  pot servir-nos com a referent primer per a aquest treball de configuració del discurs crític pel que fa a l’específic literari. La constatació d’una entrada hom pot fer després d’una primera lectura de l’obra és que el llibre és treballat des de l’acceptació de la crisi dels gèneres ¾acceptació característica de determinats programes d’avantguarda que caldria estudiar amb deteniment¾ i concretament a partir del qüestionament de la novel·la (justament un gènere modern i acumulatiu, amb unes connotacions històriques a les quals ens referirem més endavant). Aquest propòsit inicial presenta, malgrat tot, un cert desequilibri entre el projecte i la realització. De fet, Mesquida intenta introduir el seu discurs de ficció dins unes coordenades teòriques que intueix més que no domina i que, si de vegades són resoltes amb coherència, en determinats moments cauen en ingenuïtats i estereotips propis del gènere que es tracta qüestionar.  En aquest sentit és manifesta la irregularitat dels resultats, perquè si Mesquida vol abandonar la tradicional construcció de la novel·la per derivar cap a la nova concepció del text, és precisament en arribar en aquest punt quan hom observa que els objectius assolits no superen els models narratius més freqüents. En realitat, existeixen una sèrie de subjeccions que lliguen encara Mesquida a la novel·la, fent, però, que sigui en aquesta tangencialitat genèrica, en aquest lligam (per l’acurada prosa, un cert desenvolupament argumental, la producció de monòlegs i diàlegs adients...), on l’autor sembla trobar-se més de gust. Contràriament, els propòsits transformadors semblen quedar-se a mig camí, presentar un esforç que resta rigor al text. La intertextualitat és confusa, per a no dir gratuïta en molt moments, bàsicament a causa de no haver comprès (com tampoc no han sabut fer la majoria dels crítics) les diferències existents entre el subjecte de l’enunciat i el subjecte de l’enunciació. Sobre aquesta matèria cal que ens referim a la distinció que, partint dels models bajtinians, (2) ens dóna Julia Kristeva: “La paraula de l’actor és denotativa, és a dir, aparentment unívoca, que no remet més que al seu objecte i expressa un referent objectivament vertader, sense ésser posada en dubte per una paraula altra. Tanmateix, aquesta paraula denotativa presenta una oscil·lació permanent entre el subjecte de l’enunciació (Sa) i el subjecte de l’enunciat (Se). Un estudi de transintàctic (terme de Bakhtin) de la frase de l’actor, mostraria que és travessat per un titubeig que designa el temor de l’actor (del subjecte de l’enunciat) a imposar una veritat sota la garantia d’un autor (subjecte de l’enunciació), és a dir, a plantejar un referent/significat autònom d’un discurs/significant”. (3) Aquesta distinció ens permetria de parlar de confusionisme a L’adolescent de sal, per tal com el treball sobre textos aliens no hi és fet en base a cap mena de proposta teòrica sinó més aviat, i contràriament, amb una dosi d’acumulació que només redunda en una plusvàlua cultural, en absolut transformadora de la pràctica.

Ens trobem, doncs, davant una proposta textual que no és reeixida com a tal però que inclou el seu desenvolupament dins uns plantejaments teòrics que fan prendre en consideració certs aspectes. No es tracta d’aplicar mimèticament els models crítics estrangers (entenem per aquests models, el corrent francès que, iniciat a publicacions com Tel Quel, ha donat teòrics tan importants com Julia Kristeva, Marcelin Pleynet, Jacques Derrida i d’altres), ja que és justament en la no acceptació d’aquesta mimesi on radica el que el seu ensenyament ofereix. Ens referim, òbviament, a les consideracions que cal fer sobre la política del context dins la qual les contradiccions que travessen el text prenen una valoració altra que fa que qualsevol intent d’anàlisi mecanicista perdi immediatament la seva validesa. És per això que dèiem no seguir amb un afany merament repetitiu els teòrics esmentats, ja que el seu discurs crític és bastit sobre uns referents en la ficció no conseqüent amb uns plantejaments teòrics del seu específic propicia, com en un cercle viciós, la manca d’un discurs crític adient. L’aparició del llibre de Mesquida és, en el nostre àmbit, la primera aportació que permet obrir camins per a aquest treball que hi ha per fer.

En els marges de la nova concepció de text, amb tot allò que suposa de presa de partit la ruptura respecte a la novel·la (sotmesa a una història específica que té el seu arrelament i posteriorment el seu apogeu en un període determinat marcat pel domini i hegemonia d’una classe dominant – la burgesia- que veia satisfer les seves necessitats culturals en l’estratificació per gèneres i parcel·les de saber) quant a un treball enfocat envers una escriptura materialista, el llibre de Mesquida es desmarca, positivament, del corrent últim de la narrativa catalana per prendre posicions en el desenvolupament de la seva pràctica, una pràctica textual que, diferint dels models habituals, ha de tenir en compte el seu propi abast. O, en paraules de Derrida, la que podria ésser crítica del llibre i alhora marcar l’horitzó cap on dirigir l’escriptura: “Un texte n’est un texte que s’il cache au premier regard, au premier venu, la loi de sa composition et la règle de son jeu. Un texte reste d’ailleurs toujours imperceptible. La loi et la règle ne s’abrilent jamais, au présent, à rien qu’on puisse rigoureusement nommer une perception” (4).

De tot el que s’ha dit, que l’obra de Mesquida presenti una permissibilitat de lectures des de molts punts de mira i entre les quals cal apuntar bàsicament les resultants possibles d’una lectura analítica (tant el seu pre-text, entornat d’una referència implícita a fets com l’aparell repressiu familiar, l’homosexualisme, etc. que actuen com a tabús a l’interior de la societat capitalista, com pel que l’escriptura suposa de posta en procés d’un subjecte) i d’una lectura política, dina la qual seria oportú referir-se no tant al text com al context en què apareix el llibre, és a dir, a l’aprofitament que la ideologia dominant (5) fa de la potencialitat subversiva del text per revertir-la en favor d’una “modernitat” i d’un “avantguardisme”, clars vehiculadors de la mentalitat capitalista dins la qual la sobredeterminació econòmica (l’interès exclusiu per la venda) passa per assimilar qualsevol tipus de producte per conflictiu que sigui. Una ideologia dominant reflectida bàsicament per l’aparell editorial i l’aparell crític. Concretament aquest últim terreny, movent-se amb una gran ambigüitat, i d’una manera absolutament oportunista a l’hora d’analitzar un text que s’escapava del seu discurs habitual, ha donat prou mostres de la seva capacitat d’emmotllar-se al so que toquen. La confrontació de tots els aspectes esmentats no actua en detriment de la valoració del llibre de Mesquida. La seva aparició permet d’iniciar aquest tipus d’intervencions crítiques on els respectius discursos es complementin. La reflexió sobre la pròpia pràctica és el camí per on continuar.

Notes:

1 Aquest concepte, l’entenem dependent de les recerques de Julia Kristeva. Bàsicament la seva comprensió ve donada pel funcionament del text, definit a partir de la Kristeva mateixa, de  Derrida, o més planerament pel diccionari de O. Ducrot i T. Todorov, envers una productivitat (deutora de la teoria marxista) de sentit: multiplicitat de lectures, polisèmia, etc. Els exemples més esclaridors d’aquest concepte es poden trobar al llibre de Julia Kristeva: Semeiotiké (ed. Du Seuil, col·lecció “Tel Quel”, París, 1969) i més concretament, al capítol “La productivité dite texte”.

2 Es refereix a Mikhail Bakhtin, postformalista rus a qui hom deu dos estudis importants sobre Dostoievski i Rebelais, el segon dels quals, amb el títol de La cultura popular en la Edad Media y en el Renacimiento, té traducció castellana (Barral, 1974).

3 Julia Kristeva, El texto de la novela, ed. Lumen, Barcelona, 1974

4 Jacques Derrida, La dissemination (Éd. Du Seuil, col·lecció “Tel Quel” París, 1972). Concretament el capítol “La pharmacia de Platon”, p. 71.

5 Trobem una aproximació a aquest tema a “La ideologia de defensa”, article d’Ignasi Ubac aparegut a “Tele/eXpres” el  14-V-1975

 

© de l'autor

Text original
article pàgina 1
article pàgina 2
< < Pujar

Comentaris i suggeriments Administrador
Contactau | Informació
©2007 Discursos d'Experimentació en la Narrativa Catalana