“Us then. Finn, again! Take. Bussoftlhee mememormee! Till thouendsthee. Lps. The keys to. Given! A way a lone a last a loved a long the” Aquest the, exempt de puntuació, obert a qualsevol mena de continuació possible, amb el qual Joyce clou el seu Finnegans Wake pot servir-nos de punt de referència a l’hora d’abordar la lectura d’un llibre inusual a les nostres lletres com és aquest AGOC que avui presentem.
I és que aquest the provoca tot un seguit de reflexions a l’entorn de la pràctica de l’escriptura, a l’entorn, en definitiva, de la literatura moderna, pel que té de nova manera d’enfocar el fet literari en virtut del canvi d’actitud quant a la representació que s’esdevé a les darreries del segle passat i començaments del present.
Lloc d’encreuament de llenguatges, cruïlla de solucions literàries, l’obra de Joyce és l’exponent màxim d’una “revolució poètica” que, des de Mallarmé fins avui, capgira el sentit tradicional del discurs literari en el moment que un dels seus gèneres, la novel·la, ha assolit la seva majoria d’edat i pren embranzida comuna de les columnes fonamentals de la cultura de finals del X.
Tanmateix, la crisi a què és sotmesa la literatura per l’allau d’avantguardes que al llarg del segle XX, convulsionaren els bastiments de tot l’art occidental, en totes les seves expressions, fa que la limitació dels generes es vegi superada per tot un altre tipus d’obres, el major interès de les quals rau en la seva ferma voluntat de tendir cap al llibre total, el livre mallarmea, en una simbiosi escriptural en la qual s’apleguen els elements culturalistes i la imbricació del subjecte que escriu.
Joyce pot ésser considerat, al meu parer, com el capdavanter d’aquesta mena de re- cerca que, amb l’Ulysses, arribarà a uns cims de difícil accés per a la literatura de la seva època. Això no obstant, tant Joyce com un gran nombre dels millors escriptors que ha donat aquest segle (Proust, Musil, Broch, Pound, Eliot...), narradors o poetes, es mantingueren dins el marc d’allò que la tradició cultural del seu temps considerava plausible. Finnegans Wake enceta un camí diferent., com en poesia l’encetaran els Cantos d’Ezra Pound. Ara bé els elements més profunds de trencament amb les pautes establertes caldrà, potser, cercar-lo en aquelles obres que voregen els límits de la permissibilitat, que s’erigeixen en alternatives de difícil assimilació, a causa de la pròpia constitució interna del seu discurs. Obres, al capdavall, que qüestionen la naturalesa de la pulsionalitat del subjecte que les escriu. En aquest sentit, Antonin Artaud, amb el seu periple que el durà des dels experiments amb el peyotl a la seva “follia” al sanatori de Rodez, o Louis Férdinand Céline, la literatura del qual és l’exemple més clar de l’escriptura de l’abjecció com ens l’ha definida Julia Kristeva, són, al meu entendre, dos dels referents possibles per a comprendre la raó última que hi ha al darrera d’aquest darrer llibre de Carles H. Mor.
AGOC comença amb un paràgraf que esdevindrà únic, com un fil de veu recollit i escapçat sense solució de continuïtat. En això, el desenvolupament del llibre reflecteix el mateix esperit del reiverrum que encapçalava el Finnegans joycià o el decidit qui dit salut la machine avec sea pattes rentrées que obria el llibre de Philippe Sollers, H, que per la seva manca de puntuació, pel seu sentit del ritme i de l’entonació, que ofereix al lector multiplicitat de lectures, té molt a veure amb l ’AGOC de Carles H. Mor. Són inicis que ens introdueixen en un discurs en espiral, en el qual el lector es veu impel·lit en una mena d’iniciació primerenca que el convida, l’obliga?, a prendre per ell mateix el sentit de la interpretació: la lectura com a forma d’atzar.
“Qui d’ella intervals només an agita deturarà can hàgiga duu a fir exhortacions onades mentre s’és sadollat ridículament sol culege...” Què llegim? Per què ens formulem aquesta pregunta? Per què ens demanem pel seu significat i no ens deixem emportar pel significant, tot ell també carregat de significació? Ens trobem al davant d’un conjunt de paraules (se’n poden dir paraules?) que no ens comuniquen directament res. No bandegem el text, però, per il·legible. No hi ha dubte que no ens és estranya aquesta amalgama de mola, la seva incomprensibilitat rau en que no s’ajusten a un codi conegut. Són, potser, neologismes? Som al davant d’un joc lúdic que ens indueix a creure i a crear un llenguatge nou. Fixem-nos-hi bé. La remembrança ens remet, al contrari, a una escriptura que ens és familiar. Paraules antigues, confusió de llengües, una babel revisitada que ens provoca tota una nova manera de llegir. Llatí, francès, provençal, català antic, un marasme de referències lingüístiques que troben la seva clau en el recurs que ell llibre fa del dialectalisme. Carles H. Mor ha entrat a sac en les seves arrels primeres, entroncades en una parla rural, en les variants del català de Lleida, i les ha treballades amb una voluntat moderna d’escriptura. Res que s’assembli a una recuperació erudita, res que recordi, quant a l’estructura, els nostres clàssics.
Una retòrica basada en un medievalisme la funcionalitat del qual és al servei d’un treball d’enriquiment de la llengua i d’un forçament de l’expressió del text per mitjà de la tria que l’autor fa de cadascuna de les paraules retrobades. Qui hagi llegit Llull, Bernat Metge, Eiximenis, hi trobarà ressonàncies que no li són del tot alienes. Però no és solament el llenguatge. AGOC beu a les fonts d’una comprensió moderna del món medieval. Aquella que Mikhail Bakhtine ens descobrí en parlar de Rabelais: el vocabulari de la festa de la plaça pública, dels banqueta, dels mercats, de la imatge grotesca del cos... Però també la que ens ha ensenyat a veure Georges Duby, en fer-nos notar la coexistència d’aquest espai lúdic amb l’arquitectura de les catedrals, amb el rigorisme dels monestirs... Aquesta visió paradigmàtica del medievalisme, d’una determinada utilització de la concepció del món medieval, és, doncs, presenta AGOC en el seu doble vessant d’una banda, en el recurs a la llengua arcaica, amb tot el seu sentit profà, brut, aspre; i, d’altra banda, en la concepció alhora monològica i polifònica que origina una successió verbal carregada de sensualitat i de primitivisme...
Per parlar d’aquesta sensualitat que esmentàvem, mireu de llegir el text en veu alta. Es sensual l’articulació dels sons, els mots antics que ens sonen nous, tot el doll de paraules que ens remeten a un joc de cadències conegudes, a un lèxic d’erotismes fonètics, que ens omplen la boca de plaer en llegir-los, que inviten a un excitant ritual de la pronunciació. “...abantes de plagis esbotifarrats par unis gelosies quem di tanta boniquesa escauen naturals en una du nàixer et qualsque meuca pur s’enfarcellament de tres trafiques ab sus tostorros ocasionats a tota hora impotent...”, frases que susciten un discurs inèdit, on el trobar clus és emprat a nivell de parla quotidiana, baixa al carrer, desperta associacions de sentit per al·lusions fòniques: “tro u rallador do bec extraviat i nu engolir et par torna sinse otre remei que excretarlo recebre pur ses entrecostelles
com a negres xarop du bastó i apa i in acsi assò feit un garbuig per motiu de s’horrible revoltim. . . ‘
Hem parlat abans de la pulsionalitat latent que hi ha en un text com AGOC. Es, fins a cert punt, una proposta que s’emparenta amb el llenguatge neuròtic dels escrita d’un Artaud per exemple, a textos com “Artaud le momo” o “Ci-git”, en els quals la mateixa dinàmica del text el duu a crear neologismes, amb finalitats fonalment percusives, que arrelen més encara el sentit de despullament que hi ha al darrera d’aquests textos. Sense arribar a aquests extrems, a AGOC, mitjançant l’antiga grafia de les paraules, el seu heretatge de cultures diverses, l’autor aconsegueix una ruptura semblant pel que fa a l’embolcall formal del seu discurs: la visualització del text és parella en intensitat a la seva força fonètica. De tot això en resulta una estructura compulsiva, que no deriva en agressió a causa del seu propi to calent i sensual.
L’experiència de Carles H. Mor recull, en conseqüència, algunes lliçons de les pràctiques més importants de la literatura contemporània. Allò que a l’obra de Beckett, s’assolia per mitjà d’un reduccionisme lèxic que tendia a l’essencialisme, o que en el cas de Sade s’aconseguia mitjançant la serialitat i la repetició, en el cas d’AGOC és dut a l’extrem de qüestionar la pròpia comprensió del text, com si es tractés d’una matèria per desxifrar. Precisament aquest caràcter d’enfrontament amb l’obra, li confereix a aquesta com una mena de materialitat, de corporeïtat, en el volgut hermetisme d’un text que no pretén ésser-ho més que en la dificultat del seu significant.
A AGOC l’hedonisme de les situacions que s’hi descriuen enllaça amb el propi plaer de l’experiència de l’escriptura. Dit altrament, en paraules de Roland Barthes: “L’éscriture est ceci: la science des jouissances du langage, son kamasutra (de cette science, iI n’y a qu’un traité: l’éscriture elle-meme)”.
Un altre aspecte remarcable de la coherència global del llibre és el manteniment sostingut d’un mateix clima al llarg del seu desenvolupament. La manca de puntuació no fa sinó registrar l’esforç del subjecte que escriu, esdevenint una mena d’all over writing com a concepció literària que parafraseja l’all over painting que féu fortuna entre els pintors nord-americans dels cinquanta i que marcà tota una època de la història de l’art modern.
Treballar amb arcaismes, amb dialectalismes, defugint voluntàriament el caràcter d’avantguarda i de modernitat que els temps semblen demanar —malgrat que, a judici meu, AGOC és, en definitiva, un text modernament clàssic— és un risc difícil d’assumir en el panorama més aviat descoratjador —encara que molts no el veuen així— de la literatura catalana. En aquest context concret, doncs, què suposa l’aparició d’un llibre com AGOC? Malauradament em penso que, d’entrada, no suposa res. Aquest és un país estret de mires que necessita que passi el temps per adornar-se d’allò que té al seu davant. Per tant, el més probable —i tant de bo m’equivoqui— és que ni se’n parli, o, com a molt, que arribem a llegir dues o tres ressenyes fetes pels amics, que tindran el mateix escàs ressò del llibre, és a dir: cap. La resta de la “professió” s’ho prendrà a la babalà, si és que no pren el recurs, més fàcil, de la indiferència en considerar que un producte com aquest no és literatura, o bé que és marginal, o bé que no s’entén, o bé...
Per tot això, reivindicar AGOC és oposar se a un cert maniqueisme que tracta d’aixecar fronteres a l’espai literari, que tracta de restringir els límits de l’escriptura a una concepció argumental, historicista, “real”, sense entendre que l’aparició de llibres com el d’en Carles H. Mor poden coexistir perfectament amb allò que és generalment acceptat, i contribuir a enriquir el nivell expressiu de la literatura. En aquesta perspectiva, l’AGOC de Carles H. Mor ha fet seva aquella frase de Joyce que serveix, a la perfecció, per entendre els seus propòsits: “...no escriure sobre alguna cosa, ans escriure una cosa”. Condensació d’una idea que constitueix el millor corol·lari per embrancar-se en l’aventura de llegir un llibre.
* Aquest text és el de la ”Separata I” d’Edicions Textual”, que es va publicar amb motiu de la presentació del llibre “Agoc”, efectuada juntament amb l’exposició de pintures i dibuixos “Piel de boa” de Patricio Vélez, a la “Galería Trece” de Barcelona, el dia 10 de desembre del 1981.
© de l'autor |
