Estic parlant a les bèsties, als arbres, als objectes inanimats. Me n'adon. Ho escric perquè no me n'oblidi ni un sol moment. Humilment, estic plorant damunt vosaltres, folls, que proposau, amb les vostres activitats, una societat desconeguda.
Entre una benzinera i una discoteca, poc després del migdia, un infant m'ofereix el seu puny clos. Dedins, un cop obert, hi ha una vintena de macolins. N'hi deman un, i em diu que no (entén res aquesta persona adulta que l'acompanya?). El seguesc amb la mirada mentre puja la costa. A mig camí es gira i topa amb la meva mirada. Li torn demanar un macolí. Ara sí, es decideix. Torna corrensos i me'n dóna un. Aquesta és la meva veritat. Atracar-me al que és hermètic per a tots/es aquells/es que copulen amb els seus.
Perquè som el colomí xapat de viu en viu damunt el pit o el cap del malalt. Perquè el desequilibri, la demència, cada dia s'ensenyoreixen més de la meva família.
Josep Albertí
© de l'autor |
