Justine/Juliette o les inversions del cos al text sadià

Text publicat a la revista Cairell, núm. 3 (març de 1980)

Josep-Lluís Seguí

I
Un cos, un text, amb dues cares (anvers i revers, tors i dors, per davant i per darrere; dos rostres, dos semblants, dues formes, dues maneres d’ésser, de ser representat el cos, el text), amb dos noms: Justine i Juliette, Justine-Juliette, Justine/Juliette.

II
Dos noms, amb una lletra inicial idèntica —J—, que donen nom als subjectes de l’enunciat de dos extensos relats, que en són els principals protagonistes, que titulen els dos llibres que els contenen, i que esdevindran, durant el transcurs de la narració (i definitivament al final dels dos relats), adquirint-hi entitat de subtítol, paradigmes de dos antagonistes, tot i que amb una mateixa lletra inicial: la Virtut, el Vici.

III
«Oh, amic meu! La prosperitat del Crim és com el llampec, els enganyosos focs del qual tot just embelleixen un instant l’atmosfera per a precipitar en els abismes de la mort el malaurat a qui han enlluernat.»
La citació (¿anònima?) encapçala la introducció-justificació-dedicatòria que fa el marqués de Sade al començament de Justine ou les Malheures de la Vertu. Es parla, en el paràgraf citat, de la prosperitat del crim (és a dir, de la vida de Juliette) i del llampec (allò que farà morir a Justine). Assenyala, d’aquesta manera, paradigmàticament, ambdós texts/personatges.

IV
Juliette és qui prospera amb el Crim; és la Prosperitat mateix del Vici.
Justine (la Virtut) mor destruïda per un llampec, després de tota una llarga i intensa sèrie de destruccions sofrides, provinents aquestes del Vici-Crim, que atempten tant al seu cos (el qual acabarà per fulminar-lo el llampec: és a dir, un fenomen de la Naturalesa, a la qual lliuren continu homenatge i prenen com a guia els «criminals llibertins») com a la seua incommovible ànima.
Incommovible, però recanviable:
V(irtut)-V(ici), J(ustine)-J(uliette).

V
Com el llampec, la prosperitat de Juliette es veu embellida, però, durant un miler i mig de pàgines. (Coneix ben bé, el lector sadià, la importància del nivell quantitatiu, dels números, en l’escriptura del Diví Marqués).
Els abismes de la mort en els que —indubtablement— ha de precipitar-se Juliette al final de la seua vida resten, malgrat la llargària de les narracions, fora dels textos: no la veurem/llegirem morir. S’anuncia, en el llibre que du el seu nom (Juliette ou la Prosperité du Vice), una mort al cap dels anys que la fa desaparèixer de «l’escena del món», però surt amb vida fins i tot en el final del text que narra la història de Justine, on es parla de la sortida de Juliette vers un altre lloc (¿llibre?): un convent.

VI
Les desventures de Justine no assoleixen, pel contrari, les cinc-centes pàgines.
I a la virtuosa i desventurada Justine, és el mateix llampec (il·luminant la seua virtut, i la seua curta benaurança final, en el relat que duu el seu nom; i com instrument del llibertinatge, en Juliette, il·luminant juntament la Virtut i el Vici, per a benefici d’aquest últim) qui li dóna mort, qui acaba definitivament amb ella (amb Justine, amb la Virtut), reunint-hi una vegada més la virtut i la malaurança, oposant de bell nou els poders de la Naturalesa a les qualitats de l’esperit.

VII
Amb tot i això, ambdós cossos/texts passen per semblants peripècies. Ambdues —Justine i Juliette— sofreixen els mateixos suplicis/gaudiments físics.
Justine no en trau, a canvi, cap profit.
Juliette se’l cobra amb escreix: en diners, en prerrogatives, en poder, i a la fi, com a conseqüència, en plaer. Prospera socialment (arribant als llits de reis i d’un Papa, i fent-se amb els seus tresors), obtenint força diners, propietats, fama... Com ho fa també en coneixements, en saviesa (especialment, de les formes del plaer i del crim, i de llurs filosofies).
Les experiències de Justine no la modifiquen en absolut. Les discussions filosòfiques amb els seus oponents (els llibertins de tota mena) no alteren el seu esperit, com així mateix les seues relacions sexuals (que abasten un llarg repertori) es diria que la mantenen, però, en una perpètua virginitat.
Justine és obligada al llibertinatge, i no fa més que (a més de cedir el seu cos passivament i sofrida) oposar el seu discurs:
«Prefereixo la mort a la ignomínia.»
Juliette oposa l’interès a la repugnància:
«El meu interès feia d’això una llei. Vaig fer tot el que desitjava el llibertí.»
Ja li ho havia dit, a Juliette, el llibertí Sbrigani:
«Només pel camí de la fortuna pot u permetre’s la collita dels plaers: fins aleshores cal oblidar-se’n, d’ells.»
D’aquesta manera, el vici (al qual es lliura Juliette) produeix prosperitat, i és en la prosperitat on es pot practicar el vici. Igualment, la virtut (Justine) mena a l’infortuni, i aquest s’assenta, persisteix i es reforça amb la virtut.

VIII
Aquest final (¿feliç?) de Justine en el qual la protagonista, per un atzar (o, si ho vol el lector, per obra de la «criminal» Naturalesa) és fulminada per l’aparat elèctric d’una propícia tempestat, amb la qual cosa la seua germana decideix de ficar-se en un convent, aquest final (poders de la literatura) és substancialment modificat en Juliette. En aquest extens text (escrit posteriorment a Justine) són Juliette i els seus llibertins amics els qui, en col·laboració amb la Naturalesa, destrueixen a Justine.
I Juliette, aquí, lluny de repenedir-se de res, es disposa a prosseguir la seua vida de Vici i Prosperitat.

IX
De tota manera, coneixem força els convents sadians per a témer pel futur de Juliette darrere el primer text. En el segon, no fa altra cosa que col·laborar a la destrucció del seu altre rostre, del seu altre nom.

X
A Justine, en tots els casos, la migparteix un llampec.

XI
Novel·les exemplars, les del marqués de Sade, en les quals el «missatge moral» pren la paraula per boca de les protagonistes i pren cos en elles:
JULIETTE: «La irregularitat del vostre cap regirà el meu; sols aspiro a imitar-vos.»
JUSTINE: «És com aqueixos perversos escriptors la corrupció dels quals és tan perillosa i activa que, en publicar llurs horribles sistemes, només tenen per objecte propagar més enllà de llurs vides la suma de llurs crims; no en poden cometre d’altres, però llurs maleïts escrits en faran perpetuar-se molts més.»

 

 

© de l'autor

Text original
Pàgina 1 Pàgina 2
Pàgina 3  
< < Pujar

Comentaris i suggeriments Administrador
Contactau | Informació
©2007 Discursos d'Experimentació en la Narrativa Catalana