Robot exhaust, situació paral·lela, l'escriptor ja no interroga tan sols el seu propi mitjà. El llenguatge no és l'escriptura. Molts anys després de "l'ofici escriptor és una activitat secundària", de Novalis, res més lúcid que la pràctica de la vida. Situació dins aquesta importa més que l'estratègia de qualsevol ordre. Perquè es tracta de subvertir qualsevol ordre. No massa lluny, el renou brutal d'un telediari o un telefilm, em diu, que el ventall es va cloent, esdevé un fus tancat.
L’Estat i un dels seus esclaus, controlat ben d’aprop o a distància –el treball-, ja no són, als nostres ulls, més que mòmies que enganyen amb el seu joc de miralls negres a grups profanadors del mot Resolució. Ningú no és propietari de la veritat. La veritat es troba dins l’error.
Som –terror!- vora la visió de Blake en pensar que la monarquia era un primer pas vers l’alliberació de l’home/dona. I, deixant-ho ben clar, no tenim res en comú amb el poder jerarquitzat, sota qualsevol forma que es presenti.
Identificació de plaer amb desenfrenament. El signe, doncs, vell de convencionalisme, no és ni un reflex del crepitar del cervell, ni del terratrèmol del gerundi. Cada un dels poemes, cada un dels versos, és, (pot ésser) el darrer bleix d’un/a ejaculació/orgasme. Però vol ésser el primer bleix d’un estupre comès contra l’enemic de l’emancipació individual. De l’emancipació col·lectiva.
Joc: contra “trascendència”.
Obscuritat de l’expressió contra claredat de l’opressió.
Ens espera el mal?
Josep Albertí
© de l'autor |
