Estic parlant a les bèsties, als arbres, als objectes inanimats. Humilment estic plorant damunt vosaltres, dragons (llangardaixos fortament verds com la menta que preníeu el sol a la murada del baluard de Sant Pere: 1962: els Renaults que em passen pel costat són grisos: Alarma! Ara hi som, som allà i no és el Pentotal qui m'hi retorna. Ara hi ha tants hotels buits o amb la carcassa del seu esquelet a la llum del sol, que és un altre el túnel), rates-pinyades, mussols: us estim. Cada dia, el meu cervell, s'atura. Se'm dilaten els ulls, menj ratolins i les meves egagròpiles fresques, com les de l'òliba, tenen la lluentor de la cadira antiga envernissada.
De vegades surt aquesta parla de la meva boca i no hi ha res més cert:
«No em faceu cap mal, jo som aquest animalet que vola. Ara mateix estic treballant per vosaltres. Destruesc els moscards que us vendrien a picar, les papallones i d'altres insectes que farien malbé els blats, els ceps i moltes més plantes útils. De vegades baix en terra per caçar els escarabats i altres insectes enemics dels conreus. En poca estona caç molt. Sí, som estrictament aquesta rata-pinyada que mareja la llum potent del farol davant la casa on viuen els humans. Per això vaig sempre tan atrafegada. Vola de pressa i canvia de direcció per cada insecte que sentis passar: t'ho dic jo, que som una rata-pinyada, t'ho dic si és que vols venir al món encès dels quiròpters. Quan camín, faig l'efecte d'un home petitó que donàs grans gambades. Us en podeu riure, humans car tan sols l'evocació del record del que vaig ser abans de la meva natura actual, ja passa per damunt vosaltres.
Ara he sortit del meu amagatall. Qui sap on tenc la meva casa fosca? Potser he sortit d'una estable, potser d'una cova, potser d'una soca d'arbre corcada, potser d'una esquerda d'alguna paret...
Només surt a caçar quan la claror esdevé escassa.
És quan puc trobar més insectes per menjar.
Ni moix ni ca, ni canari ni gallines dormen com jo: penjada cap per avall per una pota».
© de l'autor |
