Un home amb la pell d'anyell passa enmig del jardí, el sol cau al capvespre, terbolins de llum amaguen la nit, cabells revoltats pel vent, polsegueres que s'alcen enmig del desert i dels pous, palmeres llunyanes de Malva Rosa, caravanes d'or que perforen el paisatge de la terra, un home amb la pell d'anyell camina lentament fins arribar a la vall verda, hi ha dos murs i sua, panteixa (respira fatigosament) i avança entre els dos murs, imatges bèl·liques, el poble tracta de fugir i no pot, allò és un volcà al crepuscle de la mar silent, ocells volant en les ruïnes històriques, l'home amb la pell d'anyell és ebri, el seu semblant sembla un bocí de terra sense entranyes, ha reeixit l'odi en lloc del blat daurat, ha reeixit el jull (la zitzània) en lloc de l'amor, tota la terra és una femella folla, ja no naixen rius de ses entranyes, rius d'aigua amb la claror del cel, ni la nit primaveral és clara com la pluja, arbres nus, troncs de somnis i mort, pedres enceses que llumegen la beutat de la lluna com una deessa, l'home amb la pell d'anyell, maquillat amb la pols de la cendra, mirant la lluna, mirant la criatura semidivinal d'una dona nua junt al pou de vibres i d'escorpins, asseguda com si esperàs brolls d'infants, crits que surten de mans lligades al foc, tremola tot el cos de la terra i es trenquen els dos murs i l'home amb la pell d'anyell cau al fons de la mar, cossos arranats (la dalla passada pels camps gairebé tocant a terra) de l'arbre nu de la vida, fatalment destinats a girar i a girar fins ofegar-se a la mar.
El mateix que quan havíem destruït el bosc prop de la masia, una gran excavadora amb mil dents d'acer inoxidable marca registrada havia arrancat tots els arbres, fins el mateix arbre nu, l'amic de la infantesa, l'arbre nu que resistia les tempestes, que s'afrontava als remolins de llamps i de pluja, l'arbre nu també l'havien arranat, destripat, fet una insignificant forma buida sota la terra, l'arbre nu que feia de capitania general, on Miquel, el millor general del poble, dirigia totes les forces cap al castell de l'Àguila, al costat del barranc Sangonera, castell de l'Àguila, quatre parets per terra i piles de pedra antiga plena de verdet, rates i pous on desapareixen xiquets, el fantasma del poble, el monstre del poble, diuen que abans el castell de l'Àguila hi era soterrat sota la mar per una rebel·lió de les forces naturals, en el que abans es deia el Pla de la Llacuna, ningú de vosaltres no coneix les dues germanes Tudes, ningú de vosaltres no les coneix, aquelles que un dia acceleraren llur sexe cap a mil, cap a vint mil homes, ningú no les coneix, aquelles que saltaren les finestres, aquelles que trencaren les plantes enfiladisses blaves dels balcons, les dues germanes més boniques del Pla de la Llacuna, les dues germanes que vivien al castell de l'Àguila, aleshores palau, al mateix costat del riu Sangonera, que després esdevingué barranc i, després, pànic del món, nascudes les dues el mateix jorn, a la mateixa hora, al mateix ventre, ningú de vosaltres no coneix la mare de les dues germanes, tampoc no la varen conèixer els habitants del Pla de la Llacuna, un jorn, el guarda dels tarongers del terme del Pla de la Llacuna va trobar dos infants, dos nou nats, dues nines amb el semblant sangonós, com fantasmes, plorant al mateix barranc Sangonera, aleshores era ja barranc, dues nines de tan sols un jorn, ningú no va conèixer llur mare, les dues ploraven, els seus plors es confonien amb la mateixa fressa de l'aigua, de la poca aigua que passava pel barranc, el guarda del terme deixà el garrot i l'escopeta de bales de sal, les agafà amb les dues mans i corregué com un cavall foll fins arribar a la llar de na Mamelluda, cap dona del món no ha tingut les mamelles tan grans, cap, cap dona, les mamelles com melons d'alger, cap dona, potser, no ha estat tan valenta i tan dona com ella, cada nou nat abandonat trobava a la seua casa la seua estima i la seua vida, i es deia, i és veritat que es deia, i és veritat el que es deia, que tots els nou nats que mamaven de les mamelles de na Mamelluda esdevenien els éssers més abrinats i més fornits de la terra, si més no, del Pla de la Llacuna, i allí creixeren les dues germanes, a poc a poc, com els anyells de cotó, com les plantonades de tarongers que hi havia al peu de la Muntanya Groga, darrere l'arbre nu, aleshores verd i frondós, el repeu de la Muntanya Groga començava a estirar-se cap amunt, es feren grans les dues germanes, camina caminaràs, tenien tota la llum del sol a la cara i tota la color de la terra en la pell, i una, tot el blau de la mar als ulls, i l'altra, tot el verd dels rebrots dels tarongers als ulls, i també tenien a les galtes tota la llum roja de la lluna plena quan a la nit es posava sobre la Muntanya Groga, no hi ha res més bonic al Pla de la Llacuna que la lluna ensagnada damunt la Muntanya Groga, sembla que un riu de sang solca l'horitzó, un riu que banya tota la roca pàl·lida i marbrenca de la serra, i els terbolins del vent, rojos també, que colpegen els arbres perduts de l'abans anomenat Bosc de les Rates, un riu que davalla i davalla fins arribar al poble, les cases tremolant perquè el vent també té la color roja i colpeja, el vent en terbolins perduts que cerquen la sang, el vent, que també colpeja la sang de l'home, perquè ni hi ha tampoc nit més pànica que la nit en què la lluna ensagnada es posa damunt de la Muntanya Groga, record d'aquella nit quan la princesa del palau manà degollar quaranta dones, les dones més belles del poble, ben fetes i refetes per tants somnis i tants fills, tants fills com en poden tindre les conilles, tants fills volant pel vent a les inconegudes faldes de les muntanyes creuades de boira i de remors d'ocells, de núvols d'ocells, ha passat ja molt de temps, després un jorn, després d'una nit de lluna ensagnada a la Muntanya Groga, es trobaren a na Mamelluda desfeta de dalt a baix, també al barranc Sangonera, daltabaix de sang i lluentor d'odi, mil navalles obriren sa panxa, mil un pit i mil l'altre pit, ningú de vosaltres no sap qui ha sigut, tan sols jo, tan sols jo que he sobreviscut al pànic i a l'extermini, jo que sabia nedar contracorrent i salvar les ones salvatges de la mar, com ventava les bales d'aquella guerra en què tanta llibertat es va perdre, malgrat tot, tampoc jo no vaig poder vore na Mamelluda desfeta en mil trossos, ningú no la va vora, aleshores les dues germanes Tudes es tancaren al Castell de l'Àguila, dies i dies de plors, fins aquell dia, aquelles dues germanes acceleraren llur sexe cap a mil, cap a vint mil homes, saltaren les finestres, trencaren les plantes enfiladisses blaves dels balcons i es trobaren amb el tintín-tilín tintín-tilín d'una ramada de borrecs, s'espantaren quan varen vore el pastor i s'adonaren que eren nuetes, i nuetes botaven i cavalcaven tornant al castell, després es gitaven juntes i es masturbaven per separat, pensant en la seua infantesa, la vara d'ametler amb la que l'alcalde, el batle, també mestre, sagnava les seues mans i els seus caps, la mateixa vara d'ametler amb la que matava panderols i estripava ratolins la ràbia del mestre, es gitaren juntes i es masturbaren per separat, pensant en els vestits blancs i verges de la primera comunió, fins que un dia també arribaren a llurs cossos les navalles i la sang que circulava pel barranc arribà a la mar, que s'alçà diluviant al Pla de la Llacuna.
El mateix que quan havien destuït el bosc porp de la masia, fou el mateix any que morí Miquel, Miquel, el fill del llaurador, la nit dels reis mags, l'arbre nu encara vivia, la nit dels reis mags, quan sos pares ja li havien posat la bicicleta i l'abric de pell al balcó, aquella nit ell va vomitar dos poals de sang i va restar blanc com un ciri de l'església davant la mare de déu dels desemparats, blanc com un ciri, llavors ja no jugaven a guerra, l'arbre nu deixà de ser capitania general per a ser un arbre, tan sols un arbre nu, i ja ningú no va assaltar de nou el castell de l'Àguila, aquella nit varen desaparèixer els infants del poble, el vent se'ls engolí i els vomità al barranc, davant del Castell de l'Àguila, tots, els semblants blancs com els ciris, els cossos inflats, maniquís de vori als aparadors comercials, el vent ja no va tornar per aquell poble de la infantesa, diuen que caigueren un darrere l'altre al primer pou que hi havia al Castell de l'Àguila, mort l'arbre nu, les branques enroscades entre elles mateixes, on totjorn dormien i es besaven i jugaven a ser grans, ara era un senyal de venjança alçat al cel, tota la ciutat feta un zoo de bèsties salvatges, de ximpanzés que fumen cigars havans i beuen licors del sud de l'Europa, la ciutat del Riu Serp víctima de la fam i l'odi, abans ja no podien apropar-se més al bosc, parlar amb els llenyaters i beure i fumar amb ells sense que sos pares ho sapiessen, havien aparegut a la matinada morts els peixos del llac (el bosc sense arbres), de l'immens llac, el llac més bell del paradís terrenal, ara un gran forat on s'estimba la llei i la carn, les plantes aquàtiques sobrenaden a la superfície enverinada i expandeixen un flat mortal, el vent arrossega la fetor de la carn podrida del gos de Joan, el guarda havia descarregat d'una manera rabiosa el seu fusell contra ell, quan tractant de perseguir els xiquets que furtaven pomes el gos els defensava,
és mort el bosc, el llac i la infantesa, els únics que hem sobreviscut restem amb el cos dins la mar, homes voladors que ja no poden viure del vent de la terra perquè és fetor, necessitem l'aigua de la mar per a reviure, homes voladors que espanten els peixos de la mar.
(De la novel·la inèdita Mar Malva)
© de l'autor |
