La ruptura enfront de la tradició
S. P. Per començar, es pot posar en qüestió el mot literatura o no?
A. B. Evidentment.
S. P. Doncs, ja està. Ja està tot dit.
A. B. Bé, però, almenys, malgrat que només sigui per qüestionar-la permetràs parlar d'una teoria i pràctica literària...
B. M. Mira, nosaltres escollim la barra entre la teoria i la pràctica literària. Això de la barra és importantíssim. Ja està bé de parlar de teoria i pràctica. Tot és pràctica i tot és teoria. Aquesta idea que la crítica és teoria i que la creació és pràctica ha desaparegut en la gent que no se fica cotilles ni fa compartiments tancats. Ha desaparegut la distinció entre gèneres i ha desaparegut la poesia, el teatre, la novel·la. Avui dia tot és poesia si la gent viu avui, si no la gent viu en el segle XIX o a la prehistòria literària.
S. P. Què és el que passa a la literatura actual.
A. B. Que la gent no ha trencat aquestes mides, continua amb una concepció tradicional de la literatura, que són els gèneres i que cadascú continua sense sentir la necessitat de passar de l'un a l'altre.
S. P. El problema no seria passar o no passar o passar-se. Trobo molt encertat el que deia en Biel, que ha utilitzat l'expressió que avui tot és poesia, però també es podria posar en qüestió, no? El problema és viure. Cal que ens hi llancem sense por; aleshores, totes aquestes cotilles van desapareixent.
A. B. Diríeu que hi ha un gran nombre d’escriptors que no es qüestionen aquesta transformació, que continuen amb uns plantejaments de la literatura entesa de determinada manera i que refusen tot canvi possible?
S. P. Es clar, hi ha una tradició, hi ha una cultura adquirida o donada amb els seus valors que, per a molta gent, funciona, té una marxa, de la mateixa manera que hi ha una marxa en tots els elements de la vida humana. La qüestió és enfrontar-se i replantejar-se la tradició.
A. B. I la tradició defensa precisament el compartiment tancat, el no trencar. Tu creus que aquesta tradició és la que manté el gènere literari de la manera que l'entenem, la que manté...
C. M. La mateixa concepció d’escriptor que avui, sens dubte, ha d'ésser diferent.
B. M. Hauríem d'accentuar que quan parlem de literatura, parlem de literatura lligada amb vida i amb costums, amb maneres de mirar, de boxar, de menjar, i que, fins era, això no s'ha qüestionat tampoc respecte als nous escriptors. I, a més a més, si mirem com viuen la majoria de gent que s'autotitula escriptors; jo, per exemple, no m'hi autotitulo, d’escriptor, en aquest sentit, perquè no faig les coses que solen fer. L'escriure va lligat amb cinquanta mil coses més, que se trenquen. No se pot trencar el gènere quan les persones no trenquen altres coses. Escriptura i vida van lligadíssimes. Per exemple, jo, a vegades, sé que quan racionalitzo aquest trencament m'adono que, literàriament, no puc trencar una cosa si, existencialment, abans no l'he trencada. És completament segur que allò que faig és dolent. La gent que fa una cosa dolenta veu que fa una cosa dolenta quan no lliga en sa respiració, no? Aleshores allò no lliga i tu mateix t'adones que allò és dolent perquè vols fer mimesi de posicions estrangeres, de modes, un esnobisme gratuït, funcionaments d'una modernitat estranya que t’han vingut per lectura, però que no tenen trempera. La trempera és o no és, i al material de l'escriptor això es veu molt clarament. I crec que hi ha una manca de trempera dins les pagines que llegeixo darrerament i m'angoixa molt perquè demostra que no hi ha trempera dins aquesta gent que omple aquestes pàgines. [...]
© de l'autor |
