Biel Mesquida és fill de mestres d’escola mallorquins, però va néixer, l’any 1947, prop de Castelló
de la Plana, on la seva mare estava destinada. Educat a Mallorca, el 1964 va anar a Barcelona a
estudiar a la universitat, on va entrar en el món del catalanisme cultural i de l’antifranquisme. El
1969 es va llicenciar en ciències biològiques (deu anys més tard també ho farà en periodisme) i,
després de fer el servei militar i de començar a fer classes en un institut, el 1972 va tornar a Barcelona,
on va ser responsable de la secció de biologia de l’Enciclopèdia Catalana. Va irrompre en
la literatura amb una novel·la de formació, L’adolescent de sal, influïda pel textualisme francès i
premiada el 1973 amb el Prudenci Bertrana però no publicada, per raons de censura, fins al 1975.
Encara que hi ha estat adscrit, no es reconeix com a membre de la generació literària del setanta.
Va viure els anys de la transició política en un ambient d’idees llibertàries i de reivindicació de les
llibertats sexuals. Va dirigir la col·lecció Ucronia, lligada a la revista El viejo topo, on va publicar
Self Service (1977, escrit amb Quim Monzó) i Puta Marès (Ahí) (1977). Quan es va acabar l’Enciclopèdia
Catalana, i la transició mateixa, el 1980, se’n va tornar cap a Mallorca, on ha viscut
des d’aleshores, amb intermitències i amb anades sovintejades a Barcelona, i on fa feina a la Universitat
de les Illes Balears. Mesquida ha convertit l’illa en el seu laboratori, i en l’escenari de la
seva escriptura, que es resisteix a la classificació en gèneres (Doi, 1990, Excelsior o el temps
escrit, 1995, Vertígens, 1999, T’estim a tu, 2001, Els detalls del món, 2005, i el recent Acrollam,
2008). El seu esperit crític i la seva llengua exuberant i magnètica li han valgut nombrosos guardons
literaris. Col·laborador a diversos mitjans, poeta semiclandestí (The Blazing Library,
1994), director del Festival de Poesia de la Mediterrània, Mesquida ha reivindicat el llenguatge
poètic i ha convertit els seus textos en una autèntica festa verbal. En un horabaixa de finals del
mes de maig, una conversa amb ell s’assembla, abans que res, a una pluja de mots.
[...] |
