Isa Trolèc és un home. El primer «travesti» literari del País Valencià ha publicat una novel·la que, segons el meritíssim Jaume Fuster, es belluga «entre la falla i l’Estatut». La novel·la, premi Andròmina 1976, es diu Ramona Rosbif i l’autor és conegut als cercles psiquiàtrics de la ciutat com a Joan B. Mengual. El senyor Mengual, jove especialista que dedica el seu lleure al sibaritisme gastronòmic i a cremar pàgina per pàgina l’obra completa de Sigmund Freud i Cia. ha escrit una novel·la que ha esdevingut ràpidament un «best-seller» valencià. Nova adquisició – esperem-ho- de la literatura catalana del País, jo no coneixia l’autor de Ramona Rosbif. I no sabia prou bé si l’Isa Tròlec era el pseudònim de Joan B. Mengual o a l’inrevés.
UNA NOVEL·LA, UNA VENJANÇA.
― Diu Joan Fuster que «escriure és una forma de venjança». De qui es venja Isa Tròlec?
― És cert que he realitzat Ramona Rosbif com un acte de neta venjança. I això que no coneixia la frase d’en Fuster! No vaig a dir, però, el nom de les persones reals. Això pertany als dominis de la xafarderia. si de cas li ho contaré un dia a la Maruja Torres... D’altra banda, com que ja no queden crítics de la mida d’un Sainte-Beuve, tan interessats sempre a saber amb qui se n’anaven al llit els «seus» autors, doncs no s’ho val a hores d’ara de córrer el risc de sincerar-se...
― Ningú o et demana sinceritat. Jo estic disposat a deixar-me enganyar una mica.
― Mira, el que sí que puc dir és que, en bona part, m’he revenjat també de mi mateix. Hi ha un atac implícit a l’intel·lectualisme: al meu i al de tothom... Per això he fet una novel·la immediata, on passen coses de la mateixa manera inexplicable i absurda que s’esdevenen a la vida quotidiana. Ni mecanismes psicològics, ni embolics mentals, ni raonaments de causa-efecte, ni res de res...
― Una novel·la ... una venjança... Llavors resulta que Ramona Rosbif ha estat per a tu com una mena de psicoanàlisi...
― Ah, no! No me la crec, la psicoanàlisi. Jo diria que ha estat una teràpia de conducta pel fet que escriure el llibre m’ha divertit.
LES DESCRIPCIONS M’HORRORITZEN
― Tens un model estructural a l’hora d’escriure?
― No sé si això és o no és un «model estructural»; però et diré, a grans trets, que les llargues descripcions, aquestes pàgines sense un púdic punt i a part, tan polidament escrites i tan feixugues, m’horroritzen. A mi el que m’agrada és el diàleg. I m’agrada també inventar històries. No em plauen gens les disquisicions retòriques. I si el text avança per la banda de les justificacions freudianes, doncs tanquem el llum i anem-nos-en... Com menys «literària» sigui la novel·la, millor.
― I les errades? Ramona Rosbif sembla ésser-ne un compendi...
― Jo he assajat d’acostar-me al màxim a la realitat. I és possible que el llenguatge de la meua terra – Sanet i els Negrals, la Marina Alta- no tingui res a veure amb el llenguatge normatiu de les acadèmies. A banda d’això, com que la gent no coneix la llengua a nivell de cultura, doncs també em sembla important que un llibre com Ramona Rosbif, l’acció del qual passa en un petit poblet, sigui testimoni d’aquesta ignorància. I sigui també, a més a més, una mena de dit acusador contra els qui han perpetrat i perllongat aquesta desconeixença... Si jo fos editor de novel·les, les publicaria totes amb les esmenes que calguessin, amb les correccions a la vista del públic. Així restaria ben evident la gran diferència existent entre el llenguatge del carrer i la parla que proposen les acadèmies, per tal que amb la constància del llarg camí avancéssim més ràpidament escurçant les distàncies...
― Això seria com proposar una mena de període de transició...
― Sí. Jo estic en contra de la rigidesa dels correctors. No m’agrada la gent que posa el crit al cel per una paraula mal dita, per una construcció que qualifiquen d’«errònia». I no és una posició personal i aïllada. Podria justificar-la, si en tingués ganes, amb teories psicològiques acreditadíssimes. Però em nego a intel·lectualitzar també aquesta qüestió.
― Em sembla que, malgrat tot, malgrat la teva dèria contra l’intel·lectualisme, la psiquiatria et surt per tots els porus del cos. Sembla que no pots fer-ne més... Per què el pseudònim?
― Perquè els autors no tenen cap mena d’importància. Per això m’agraden les obres anònimes. Jo, si més no, no conec cap autor que sigui interessant o que m’hagi interessat. Hi ha, això sí, alguna novel·la: La plaça del diamant i Mort de dama en són dos exemples. A més d’això, a Ramona Rosbif hi ha «coses» anècdotes, frases, etc. d’altra gent. Jo he estat només una mena de compilador.
― Diuen que Ramona Rosbif és una novel·la absolutament superficial...
― Ah, em fa moltíssima il·lusió que els meus lectors diguin eixes coses. Jo també penso el mateix.
― Què et sembla Terenci Moix?
― És l’equivalent català de Paco Umbral.
― I Pedrolo?
― No me l’empasso.
― I Teresa Pàmies?
― Mai no l’he llegida.
― A la teva novel·la predomina l’element femení. Ets partidari que les dones siguin feministes?
― Sóc partidari que les dones siguin dones.
― Després de Ramona Rosbif, et sents personatge de la cultureta?
― Gens ni mica. Però no em faria res que els personatges de la cultureta se sentissin protagonistes de Ramona Rosbif.
― A hores d’ara, prepares alguna altra venjança? És a dir, tens en projecte una altra novel·la?
― ....
I a petició d’Isa Tròlec vaig prémer l’interruptor del magnetòfon, condició imprescindible per a assabentar-me de la seva pròxima «vendetta». Haig de dir, i em veig en el deure de ser discret en aquesta ocasió, que la magnitud del projecte, les dimensions de la venjança, em deixaren bocabadat. Isa Tròlec –paraula!- en prepara una de grossa.
Isa Tròlec, doncs, o una mica d’escàndol. Esperem-ho.
|
