Bé que és difícil definir quina mena de novel·la és Contraataquen de Carles Reig, premi Josep Pla 1976, per fet que es presenta dins del mateix procés de formació de la seva realitat interna i externa com a novel·la, no sembla pas gaire desencaminar de qualificar-la de literatura sobre la literatura —novel·la sobre la novel·la— I de situar-la en un camí que, a casa nostra, en alguna ocasió, ha estar assajat per Manuel de Pedrolo.
Contraataquen parteix d’una idea brillant, en una tradició ben arrelada en la literatura contemporània: donar realitat d’existència literària a les relacions entre l’autor i els seus personatges ficticis. Reig ho realitza en unes connotacions espai-temps ben significatives: els camps d’extermini. I, encara, obre àmplies perspectives en situar, en el mateix punt d’existència dins l’obra, un lector que completa el cicle reflexiu entorn de la novel·la com a fet literari i real.
L’argument és com segueix: un professor, empresonat en un camp d’extermini, és triat com a lector ideal per coronel del camp, el qual s’ha proposat d’escriure una novel·la sobre el terna de la dissolució de la família. El coronel-autor, amo absolut, ha disposat un complicat sistema que li permet d’experimentar els fets novel·lístics i assegurar-ne la veracitat. Així, els personatges són presoners que viuen tancats hermèticament en una sala i, observats per uns testimonis que transcriuen tot el que diuen i fan, forneixen l’autor de la realitat que va essent transformada, seguint unes claus d’interpretació, en matèria narrativa. L’obra és compulsada per lector a mesura que va essent escrita, un lector, doncs, que hi té un paper actiu. Tot això, dins un clima progressivament degradat i deshumanitzat d’un camp d’extermini a punt d’ésser alliberat. L’un darrera l’altre, van apareixent la sèrie de nivells que configuren la realització de tota obra literària: la realitat objectivo-subjectiva de la matèria narrativa (l’infern, per dir-ho així, d’on l’autor extreu la seva obra), la relació de l’autor envers els personatges (domini i dependència) i d’aquests envers aquell (víctimes i botxí), les relacions autor- lector (construcció conjunta de la novel·la i contuberni personal), de lector i personatges (identificació i reconeixement), etcètera. El tema va oferint, al llarg dels capítols, unes perspectives realment inusitades. Perspectives entrevistes, però no totalment realitzades. Per què?
Contraataquen és un tour de force de l’autor, que s’ha fixat uns objectius massa ambiciosos per poder captar-los en allò que podien tenir de més pregonament humà. Així, el pes dels plantejaments teòrics i la complexa arquitectura de l’obra han passat a ocupar el primer pla fins al punt de no deixar-hi lloc per als «homes». No és un problema de versemblança, ans d’excessiva ambició tècnica. El drama dels personatges, per exemple, ple de ressonàncies teològico-literàries, queda estrafet per la seva mateixa confusió i subjecció a ésser drama de personatges de novel·la i no de camp d’extermini, cosa que fa que en cap moment interessin el lector de Contraataquen—sí, sembla, el Lector-personatge. ¿Potser Contraataquen vol ésser una novel·la sobre la deshumanització de la literatura i, doncs, de la realitat? La identitat novel·la=camp d’extermini sembla confirmar-ho. Sens dubte és la —o una— intenció de l’autor. Però aquest tema tampoc no adquireix veritable presència, potser per manca de contrast, d’humanitat.
En conjunt, doncs, Contraataquen és un intent ambiciós i ben plantejat en principi, que es queda a mig camí en la realització per què l’ambició tècnica, l’artifici i, també, un llenguatge massa retòric han tenallat el caràcter dramàtic i humà del tema i de la tragèdia dels personatges.
© de l'autor |
