ANS bé, la seva novel·la «L'adolescent de sal», premiada el 1973 amb el Prudenci Bertrana i no publicada fins ara per l'obra i gràcia de les inquisicions (1), és un dels llibres més generosos de la literatura catalana de tots els temps. I ho és per partida doble. Biel Mesquida, en primer lloc, ofereix al lector, sense cap mena de reserves, una part considerable del seu patrimoni vital, la història i prehistòria de les seves frustracions, dels seus desigs, de la seva profunda revolta, dels crims que s'han comès damunt la seva pell, del seu cervell. En segon lloc, «L'adolescent de sal» (un títol esplèndid) no es conforme a ser simplement, una novel·la, ni tan sols una anti-novel·la. Les seves 379 planes contenen, ultra els fragments narratius (en forma de doble diari, el del protagonista i -reiteratiu fins a la crispació- el de la seva mare), una obra teatral, un guió de còmic, un altre de cinema, poemes visuals, especulacions tipogràfiques, grafitis, citacions a pleret i textos escolars. Mesquida, sensible a l'avantguarda francesa, des de Barthes a la Kristeva, ha fet seu el principi enunciat per Sollers, segons el qual «un text s'escriu amb textos i no tan sols amb frases o mots»; l'ha fet seu fins a límits insospitats.
PERÒ si ningú no pot dubtar de les bones intencions de Mesquida, de la força del seu crit (el llibre és realment un crit de desesperació, la reivindicació d'una altra vida), cal recordar també que la literatura no és ni ha estat mai un afer de simple generositat. Tot art és també un ofici i el que compta, al capdavall, és el resultat. I en «L'adolescent de sal» el resultat és del tot insatisfactori. Per fort que pugui semblar, el llibre és illegible, almenys –en opinió meva- per a un lector no professional. Per què parlar-ne, doncs?
Per dues raons. En primer lloc perquè es tracta d'un llibre premiat, és a dir, avalat per persones solvents, i val la pena reflexionar, encara que sigui breument sobre quin tipus de productes consideren importants aquestes persones. En segon lloc, perquè «L'adolescent de sal» és un exemple viu d'algunes confusions que presideixen l'obra d'escriptors formalment renovadors i ideològicament progressistes. Heus-ne ací, esquemàticament enumerades, algunes:
- creure que el barroquisme estilístic és formalment renovador i la claredat retrògrada.
- voler dir-ho tot en un sol llibre.
- creure's obligat a introduir constantment termes com «corrupció», «repressió», «alienació», «explotació» o «tortura».
- confondre l'erotisme amb l'ús reiterat del vocabulari sexual (gland, orgasme) o corporal (saliva, secreció) (2).
- confondre l'erotisme amb l'ús reiterat dels jocs tipogràfics perfectament esotèrics i creure que aquests jocs tindran algun sentit per al lector.
- creure que «trencar» un gènere equival a oposar-se a la cultura dominant.
El màxim retret, però, que podria fer-se a Biel Mesquida és que tot el que ens vol dir ho diu en les deu primeres planes. Les altres són un immens esforç per a «fer vives les imatges alliberant-los dels lligams tòpics i convencionals»; un immens i, sovint, infructuós esforç. Potser el mateix autor se n'adona quan, escrit ja més de la meitat del llibre, recorda amb enveja ben justificada la «Lletra a Clara Sobirós», de Foix. Aleshores, el lector busca a la prestatgeria el text foixà i el rellegeix i el torna a rellegir i hi descobreix de nou, agraït i meravellat, la claredat del concepte, la força provocadora d'una imatge que abans no existia, la simplicitat treballada d'una sintaxi contundent, el sentit de l'humor i la ironia, l'ofici i el desfici d'escriure. Perquè, al capdavall, el fet que la societat que ens ha vist néixer es mogui en terribles confusions no implica lògicament que les obres que pretenen reflectir-la siguin igualment confuses.
-
(1) Edicions 62. Col. «El balancí». Barcelona, 1975.
-
(2) De fet, contra el que podia esperar-se, aquesta és una de les novel·les amb menys càrrega eròtica de la jove literatura catalana.
© de l'autor |
