Dos premis Prudenci Bertrana (per cert: seran també obsequiats amb l’estatueta commemorativa que enguany sigui triada?) s’han aplegat (ja hi són a la revista «Tecstual», que vol dir Textual, de tec o àpat) per tal de dur endavant un projecte comú. El projecte materialitzat, o bé cosificat, és Self-service, (iniciativas editoriales, 1976), un volum de títol més ianqui que britànic, o sigui serveixi’s vostè mateix, perquè ambdós són molt respectuosos amb el lector que els respecti i així li ofereixen les menges més exòtiques i exquisides per tal que trenqui el gel i es disposi a tastar els plats més refinats i també els més inversemblants. Hi ha una declaració de principis i que resulta potser insuficient per a frenar la brama de gratuït que pot ser aplicada a qualsevol artifici humà. Acostumat com és el lector gregari a les coses clares i la xocolata espessa, calia tal vegada haver xiulat més fort a l’hora d’explicar-se conjuntament. Perquè resulta que és difícilment justificable l’aparent intent d’amagar la paternitat (maternitat?) de cadascun dels segments, car els dos productors tenen el seu estil (la seva segregació?) i es nota prou que és Biel Mesquida qui omple gairebé les dues terceres parts del llibre i Quim Monzó l’altra.
Monzó i Mesquida tenen, tanmateix, la gosadia d’esgrimir la seva revolta, no pas simplement política (apolítica?), ni tan solament moral, ni exclusivament vital, ni casolana, ni casuística, ni geomètrica, ni algebraica, sinó totalitzadora d’ells mateixos i del seu món. I així, via Kristeva i via Tel Quel, pretenen arribar al moll de l’os del text, a la seva materialitat, car el text – sense cap afegitó accidental- és l’objecte i el subjecte de la literatura (o producció literària!). Sobretot pel que fa a Mesquida, biòleg, que cerca el plaer de l’exhibicionista tot espantant les múltiples Aina Cohen de torn: «Per què la meva escriptura, quan pot, no es proposa més que un objectiu: desplaure?» (p. 179). La voluntat de tocar el voraviu al lector, de violar-lo (si és que, masoquista, es deixa tocar) fóra una de les característiques més notables d’aquest exercici. «Deis que sóc un desviat: estau-ne segurs: me desviaré de totes les normes i preceptes del llenguatge català en el poder i faré animalades, porcades, faré matx» (p. 204). Vet aquí l’essència de la revolta: situar-se fora de joc i encara fer botifarra els qui, pusil·lànimes, se’n sorprenen.
El llenguatge català «en el poder». I quin és? si precisament el drama terrible de l’avantguarda literària, potser, és que no hi ha en català un desgast «moral» del llenguatge, car no hi ha llenguatge burocràtic, ni llenguatge oficial, ni res de res... Fa l’efecte, així, que l’obsessió pel llenguatge – com a matèria bàsica per a un discurs materialista- és merament formal i sense partir de la base d’una consistència «acadèmica» imprescindible. És un tòpic més que per a destruir s’ha de saber construir, i per a dibuixar un senyor amb tres cames cal saber-ne dibuixar un de ben vulgar amb les dues cames. Més melosa en Monzó, la llengua de Mesquida manifesta un progrés en relació a L’adolescent de sal, l’obra que el donà a conèixer com a escriptor.
Tot i que Monzó utilitza un llenguatge més marcadament «literari» a partir del català oriental de Barcelona, i que Mesquida cerca la seva especificitat en la volguda utilització no solament lèxica sinó fins ortogràfica de la variant mallorquina, ambdós coincideixen a esquarterar els mots per tal de descobrir-ne una intrínseca inesperada polisèmia o una multiplicitat de significats per a un mateix significant.
Amarats ambdós d’una mateixa voluntat de ruptura, la de Monzó es manifesta a nivell sensual (ultrapassar els nostres sentits i la visió racional i quotidiana de l’entorn vital que cal transformar en utopia), mentre la de Mesquida és més aviat a nivell sexual i reivindicatiu contra la marginació que el sistema ha imposat. I això amb una cruesa (sic) que a més d’un lector li pareixerà excessivament «naturalista». És aquest el nou realisme que s’apropa?. En tot cas, n’és Self-service una mostra prou significativa, i a partir de dos discursos prou diferents i com a tals complementaris: el de Monzó més acolorit, més idealista, el de Mesquida més materialista, més directe. No és en va, tanmateix, que els punts de partença teòrics d’ambdós escriptors no siguin pas del tot coincidents: si no, vegeu l’Enfilall de Monzó i la Bio-bibliografia consultada per bielmesquidamengual.
© de l'autor |
