El valencià Josep Lluís Seguí acaba de publicar un nou llibre que si bé és anunciat com a novel·la no deixa de suggerir al lector la possibilitat d’enfrontar-se amb un conjunt de quatre narracions estretament lligades i amb forces correspondències temàtiques, principalment pel que fa a l’acció agressora dels personatges de l’acció narrativa. Projecte per a destruccions (1) no és Espai d’un ritual però hi té molt a veure, fins i tot a nivell d’estructura externa en estar vertebrats, tots dos llibres en quatre capítols, narracions o punts de vista diferents, parcials o complementaris d’un mateix fet, tal com succeeix a Espai d’un ritual, o de fets diversos, com a Projecte per a destruccions.
Possiblement era aquest fet d’unitat d’acció temàtica el que donava a Espai d’un ritual, malgrat la fragmentació en quatre parts, el sentit d’una única narració que es reflectia i es completava l’una a l’altra, mentre, contràriament, a Projecte per a destruccions, sigui la diversitat en la descripció temàtica —és a dir, quatre situacions diferents— la que qüestioni el fet que ens trobem davant d’una única narració o novel·la. En tot cas, però, cal assenyalar els elements de relació i unitat a Projecte per a destruccions —principalment en les tres primeres parts— com són la presència constant d’uns «botxins» i unes «víctimes». La relació de personalitats d’uns i altres és clarament diferent però, per sobre la identitat diversa, la víctima és, genèricament, «la dona» mentre que els botxins o botxí és «l’home». Serà el personatge masculí, innominat i desidentificat, el que es pot prendre com a eix i ésser el cos central de les narracions, el que supera la fragmentació aparent i dóna una unitat significativa al relat. Però aquest personatge no deixa d’ésser una suma de personatges diversos que s’identifiquen per l’acció agressora que compleixen.
Si Espai d’un ritual desenvolupava la cerimònia d’un ritual de desig —violació en un espai concret, la cambra d’un pis de la burgesia on s’escenifica el ritu del record-violació—, Projecte per a destruccions s’inicia, amb «Teatre», en un nou espai d’escenificació, un escenari, on paral·lelament i estretament relacionat amb l’acció del carrer, es desenvolupen i reprodueixen unes morts passionals —la constant del llibre—, que arriben fins a vuit i que igualment retrobem a la segona narració o part del text, «El cos dins el cercle», on igualment es produirà una simultaneïtat entre el pensament-desig i acció homicida a l’agressor i la informació-lectura de la víctima asseguda en un nou espai —un autobús— mentre va retrobant en el diari allò que li està succeint. Aquest és un nou espai tancat —l’autobús—, que lliga i condiciona els personatges amb la porta com a única possibilitat de sortida-alliberació. A la tercera narració, «Quatre», les víctimes de l’assassinat-destrucció seran quatre noies que treballen en un pub.
Si aquestes són les referència temàtiques del desenvolupament narratiu, cal veure com aquest procés va constantment acompanyat d’una reflexió sobre el fenomen literari que pren, en la tercera narració, força entitat. Literatura i teatre són vistos com espais de representació. La fixació de l’escriptura com la seva mort. Per això hi ha una constant relació i paral·lelisme entre l’evolució dels personatges i la fi del procés narratiu. Descripcions i reflexions sobre el llenguatge i l’expressió, el procés d’elaboració, de com les històries poden diversificar-se, evolucionar cap a camins diferents, acompanyen el procés narratiu. Bàsicament, en la quarta narració o part del text, «La porta que tria», on el personatge i l’autor estan sotmesos a una elecció constant. Aquí l’agressió del personatge és diferent. Alliberat de la presó, el personatge inicia el retorn, el camí a la ciutat, la seva nova assimilació o refús, però quin camí prendre? Cap on anar? Com el personatge narratiu, el novel·lista, amb un procés paral·lel, es planteja constantment el motiu de la seva elecció perquè sap que conforma el futur del personatge i la narració. A la vegada és conscient que cada nova tria exhaureix les seves possibilitats. Així arribar al final del text és arribar al final del seu propi acte creador. És, per tant, la seva pròpia destrucció, és a dir, la irrepetibilitat.
La literatura de Josep Lluís Seguí quasi sempre és revitalitzadora perquè permet entrar en un escenari diferent del que, com a lectors, estem habituats en el marc de la literatura catalana. Les seves propostes, si bé comuniquen i són hereves de la literatura del mal, el desig, eròtica o de la crueltat, aporten una sensació de renovació, d’aproximació a altres temes i altres plantejaments, la qual cosa possiblement facilita, amb tota la sensualitat que el seu llenguatge i la seva obra traspua, l’interès per la seva lectura. Però principalment també perquè en els textos de Seguí no és del tot absent, com hem vist, la reflexió sobre el mateix fenomen literari. La personalitat de Josep Lluís Seguí creix dins la literatura catalana actual. Per temàtica i estil la seva veu narrativa és força singular en el camp més aviat estret, dels nostres productes literaris. De moment la seva producció que es trava en l’eix o nucli de la literatura eròtica s’ha obert cap a canvis o propostes diferents. A cada obra, Espai d’un ritual (1978), Diari de bordell (1979), Fulls de recanvi (1979), Quadre de cavalls (1980), Faula de pleniluni (1980) i Projecte per a destruccions (1980), encerta a presentar una situació nova i no repetida malgrat ésser narracions molt pròximes. La seva és una literatura del desig, de la possessió eròtica i de la violència, de la consumació d’aquest desig però de la destrucció de les relacions. No és l’erotisme de la parella sinó, sovint, la relació entre desconeguts que crea sempre una dependència i domini a favor del mascle. Un mascle que allibera la violència del seu desig. I allò que com a Diari de bordell havia estat una frustració d’un desig no realitzat en la persona que es pretenia, l’acció d’un «voyeur», arriba a la màxima anihilació a Projecte per a destruccions, a la mort, al crim sexual que domina i explica les tres primeres parts del llibre. A la quarta el personatge alliberat per no sabem quin delicte però que podia tenir una relació amb els anteriors es perd novament pel laberint-dèdal de la ciutat potser a la recerca d’un nou cos que troba al final i que qui sap si no es convertirà en una propera víctima.
Després d’aquestes morts, de la màxima violència possible de la destrucció, després de la lectura de tota l’obra fins ara publicada de Josep Lluís Seguí i després d’acceptar que la seva literatura ha estat fins ara força suggerent i revitalitzadora, aquells que el segueixin de prop potser comencin a plantejar-se que la seva literatura pot apropar-se al límit perillós de les reiteracions i que si bé encara no hi és cal pensar que caldrà, cada vegada més, afinar molt les noves propostes temàtiques que plantegi en la seva obra narrativa. Obra que fins ara s’ha manifestat i es manifesta com una de les més revulsives i transgressores i que ha assolit un major grau de maduresa dins la jove narrativa catalana actual. No hi ha dubte que darrera Josep Lluís Seguí hi ha un autor que tempta el futur.
Notes:
(1) Projecte per a destruccions. Josep Lluís Seguí. «La unitat» núm. 52. Eliseu Climent, edit. València, 1980.
© de l'autor |
