Com una xarxa d'espills

Ressenya publicada al setmanari de Catalunya L’hora (15 d’abril de 1979)

Àlex Broch

Josep-Lluís Seguí és un nom relativament nou dins la narrativa valenciana malgrat ser més conegut en altres àmbits culturals, com el cinema i les arts plàstiques. L’any 1977 quedà finalista al premi «Andròmina» de novel·la amb Espai d’un ritual, guanyant aquell any, Josep Piera amb Rondalla del retorn.

Espai d’un ritual (1), editada fa poc, està a mig camí de les novel·les on és present una recerca del llenguatge narratiu i aquelles que vulneren l’estructura lineal de la novel·la tradicional. Espai d’un ritual es desenvolupa a partir de la lectura d’un quadre, «El rapte de les filles de Leucip», de Rubens, que suggereix a l’autor diferents interpretacions d’aquest rapte i possible violació que el quadre pot donar a entendre. A partir d’aquesta imatge, hi ha una actualització i trasllat temporal i, paral·lelament, es reprodueix, en un passat immediat, constantment al·ludit, una referència a un rapte i violació de dues amigues. Però tot el text oscil·larà entre la realitat i la ficció, el somni i el desig. De manera que no sabrem exactament del tot si hi ha hagut rapte i violació a les dues amigues o, si bé, la insatisfacció i frustració individual porta a desitjar aquesta violació o acte sexual que satisfaci la seva sensualitat desitjant. La mitologia a què al·ludeix el quadre de Rubens, el somni-desig de les dues amigues i la situació actual s’entrellaça i dóna pas a una realitat més ampla i que dóna marc a tota la narració.

Aquesta neix d’un encontre, d’una reunió de sis amigues, una tarda a casa una d’elles. Són sis antigues companyes d’escola. Aquesta trobada dóna lloc a la confessió de les «neures» de les sis, de llur matrimoni, de llurs experiències sexuals, essent, com hem dit, el cas de dues d’elles, el rapte-violació esmentat. El lloc de reunió és l’espai on es desenvolupa la conversa que porta, en una de les lectures possibles, a la repetició i representació de la violació a que han estat sotmeses les dues amigues, Marta i Matilde. Així les sis construeixen el ritual de possessió-violació que van viure o somnia-desitjar les altres dues, quan eren adolescents en una platja solitària per dos homes —gitanos—, físicament bells, que anaven a cavall, com Càstor i Pòl·lux, anomenats els Dioscurs, els dos homes que raptaren les filles de Leucip, tal com ens mostra el quadre de Rubens.

Tot aquest joc-ritual-cerimònia ens és narrat quatre vegades. De manera que no hi ha una estructura lineal sinó quatre processos successius que plantegen un mateix tema: la trobada de les amigues i la seva conversa. La repetició de situacions crearà el teixit narratiu, el mirall de reflexes, que el lector coneixerà a través de la lectura de les quatre parts-unitats del text. Hi haurà, doncs, repetició de situacions, referències, pensaments, accions, sentiments, desitjos i mots. És una estructura per suma i acumulació de les quatre parts. «Teixit», la primera, és la més àmplia i complerta. Mostra el nucli de la situació però el lector encara dubte del propòsit de la narració. «Recinte amb espills», com uns espills que reflecteixen un cos, reprodueix el nucli narratiu: encontre amigues, possible rapte-violació de les dues i preparació per a l’escenificació. Totes aquestes situacions narratives tornen a ser presents a «Materials susceptibles de dubte». I, finalment, a «Poste en escena», es reprodueix la situació somniada, desitjada o viscuda i les sis amigues «escenifiquen» el rapte i violació de Marta i Matilde.

Tot aquest procés reiteratiu es recolza, també, en el llenguatge. Hi ha moltes repeticions i el ritme és àgil i ràpid. La manca de puntuació facilita una lectura a vegades galopant. La lectura, tant en el llenguatge, com a les situacions que planteja, és enormement sensual i eròtica. L’alternància passat/present és un altre factor a tenir en compte. Hi ha dos passats. El del quadre, un temps passat, mitològic i el del record de les sis amigues. Record de l’escola, dels jocs, de l’adolescència. Junt als dos passats, el present de la reunió. No hi ha una transició entre tots aquests temps. Es passa d’un a l’altre indistintament. El tema de conversa de les amigues, les opinions, els plantejaments són, evidentment, una manera de caracterització dels personatges. En aquest punt és interessant veure com s’estableix l’equació goig-pecat, cos-pecat, coit-pecat o cos-perdició davant cor-salvació com una conseqüència del pes i influència dels valors morals i educació religiosa rebuda per les sis amigues en llur etapa de formació.

Espai d’un ritual es llegeix, doncs, com una xarxa de situacions i fils narratius que es repeteixen i s’enllacen. Aquest és, probablement, l’interès a nivell d’estructura narrativa, d’Espai d’un ritual, una xarxa-teixit de referències que s’encreuen contínuament per crear la totalitat del text. Ens trobam, per tant, davant un altre text-novel·la que estableix i presenta una recerca i investigació en el camp de la pràctica narrativa dins la nova generació de narradors catalans, que aquesta vegada, i no és la primera, ens arriba, també, del País Valencià.

Notes:

(1) Espai d’un ritual. Josep-Lluís Seguí. Eliseu Climent. Edit. València, 1978.

 

 

© de l'autor

Text original
ressenya
< < Pujar

Comentaris i suggeriments Administrador
Contactau | Informació
©2007 Discursos d'Experimentació en la Narrativa Catalana