La primera vegada que vaig topar amb l’escriptura de Josep Albertí va ser fa
devers vuit anys, i no em vaig trobar amb un poema, sinó amb un article de crítica
literària que datava de mitjan dècada dels setanta. L’article em va agradar. L’autor es
posicionava clarament amb relació al boom que va viure la narrativa illenca a final dels
anys seixanta i la primera meitat dels setanta i volia fer veure que el veritable esclat, allò
que capgirava realment els esquemes tradicionals de l’art a Mallorca, es trobava en les
darreres aportacions dels poetes més joves i també en l’obra d’alguns artistes plàstics,
més que no en la prosa d’aquells novel·listes. Després d’aquell primer text, en vaig
llegir d’altres i amb el temps he comprovat que els articles de crítica literària que el
poeta donà a conèixer amb regularitat a la premsa i en publicacions periòdiques de l’any
1971 al 1982, són una bona aportació al panorama crític de l’època. Juntament amb els
de Blai Bonet, Damià Pons, Biel Mesquida, Antoni Serra, Damià Ferrà-Ponç i Damià
Huguet, són un exemple del crític que fa una tria conscient i amb un mínim de
compromís —no amb l’autor, no amb el diari, sinó amb ell mateix i amb els lectors.
Després de conèixer una petita part d’aquests articles, vingueren els poemes i
després, més articles. Havia arribat a la poesia de Josep Albertí a través d’un gènere «no
poètic», però em vaig engrescar a fer el treball de final de carrera sobre els seus cinc
poemaris. Aquest primer estudi, segons els meus objectius inicials, havia de tractar
exclusivament la poesia d’Albertí. No vaig poder defugir, però, els articles que
m’havien menat als poemes i que m’ajudaren —i encara ho fan avui— a conèixer la
poètica d’Albertí. Poemes i articles s’havien imbricat i m’era impossible tractar-los per
separat. Molts dels textos crítics, com els poemes, em situaven davant una època i
davant una opció estètica. Sense ser-ne conscient experimentava allò que després vaig
llegir en Barthes (1977[1964]: 10-11, 21), que veu en el crític un escriptor, però un
escriptor ajornat, continuador de l’obra de què parla. Em trobava també davant la unió
de la teoria i la pràctica, que Albertí defensa aferrissadament. En l’escriptura del poeta,
com en la de molts autors dels anys setanta, es desmunta la distinció tradicional entre
crítica (teoria) i creació (pràctica), de manera que, en el cas d’Albertí, un article de diari
podia contenir passatges més lírics que un poema i un poema més referents teòrics
(Kristeva, Barthes, Sollers...) que un article. La qüestió és que no hi havia un espai
delimitat per a cap text, sinó que tot era una sola escriptura. Poc temps després de
presentar aquest treball vaig tenir la possibilitat de col·laborar com a becària en el
8
projecte d’investigació «Discursos d’experimentació en la narrativa catalana» (2004-
2006), que depenia de la Càtedra Alcover-Moll-Villángomez de la Universitat de les
Illes Balears i, posteriorment, a partir de 2006, vaig passar a formar part de l’equip
investigador d’un nou projecte, complementari d’aquest primer, «Teoria i pràctica de la
narrativa experimental catalana (1970-1985): anàlisi i estudi contextual», actualment en
curs i inscrit en el programa I+D del Ministeri d’Educació i Ciència (HUM 2006-
06108/FILO). En el marc d’aquests dos projectes he continuat la meva recerca sobre
l’obra de Josep Albertí, no tant en el seu vessant poètic, sinó centrant-me en la seva
actitud i la seva pràctica experimental, principalment vinculada al col·lectiu Taller
Llunàtic. Fruit d’aquesta recerca, he publicat el text «Josep Albertí: la pervivència de
l’experimentació textual» (2007), un capítol del volum col·lectiu Textualisme i
subversió: Formes i condicions de la narrativa experimental catalana (1970-1985) i, en
el dossier «Discursos d’experimentació en la literatura postfranquista» de la revista
Lluc, l’article «Taller Llunàtic: la subversió indissoluble» (2007). Així mateix, també he
presentat algunes comunicacions en diversos congressos, en què he incidit en diferents
aspectes d’aquest objecte d’estudi. Ha estat la mateixa descoberta de l’actitud de Josep
Albertí que m’ha retornat a la seva poesia. La concepció totalitzadora de l’art que té el
poeta evidencia que l’experimentació que duu a terme amb Taller Llunàtic és
indeslligable del caràcter investigador de la seva poesia. Per això, finalment, em vaig
decidir a fer un treball de recerca que comprengués amdós vessants creatius: el poètic
(individual) i el llunàtic1 (col·lectiu), que l’escriptor concep com un de sol.
[...] |