La pràctica interartística en l'obra de Josep Albertí

Tesina defensada per Maria Muntaner a la Universitat Autònoma de Barcelona i dirigida per Margalida Pons.

Text pdf

Maria Muntaner

La primera vegada que vaig topar amb l’escriptura de Josep Albertí va ser fa devers vuit anys, i no em vaig trobar amb un poema, sinó amb un article de crítica literària que datava de mitjan dècada dels setanta. L’article em va agradar. L’autor es posicionava clarament amb relació al boom que va viure la narrativa illenca a final dels anys seixanta i la primera meitat dels setanta i volia fer veure que el veritable esclat, allò que capgirava realment els esquemes tradicionals de l’art a Mallorca, es trobava en les darreres aportacions dels poetes més joves i també en l’obra d’alguns artistes plàstics, més que no en la prosa d’aquells novel·listes. Després d’aquell primer text, en vaig llegir d’altres i amb el temps he comprovat que els articles de crítica literària que el poeta donà a conèixer amb regularitat a la premsa i en publicacions periòdiques de l’any 1971 al 1982, són una bona aportació al panorama crític de l’època. Juntament amb els de Blai Bonet, Damià Pons, Biel Mesquida, Antoni Serra, Damià Ferrà-Ponç i Damià Huguet, són un exemple del crític que fa una tria conscient i amb un mínim de compromís —no amb l’autor, no amb el diari, sinó amb ell mateix i amb els lectors.

Després de conèixer una petita part d’aquests articles, vingueren els poemes i després, més articles. Havia arribat a la poesia de Josep Albertí a través d’un gènere «no poètic», però em vaig engrescar a fer el treball de final de carrera sobre els seus cinc poemaris. Aquest primer estudi, segons els meus objectius inicials, havia de tractar exclusivament la poesia d’Albertí. No vaig poder defugir, però, els articles que m’havien menat als poemes i que m’ajudaren —i encara ho fan avui— a conèixer la poètica d’Albertí. Poemes i articles s’havien imbricat i m’era impossible tractar-los per separat. Molts dels textos crítics, com els poemes, em situaven davant una època i davant una opció estètica. Sense ser-ne conscient experimentava allò que després vaig llegir en Barthes (1977[1964]: 10-11, 21), que veu en el crític un escriptor, però un escriptor ajornat, continuador de l’obra de què parla. Em trobava també davant la unió de la teoria i la pràctica, que Albertí defensa aferrissadament. En l’escriptura del poeta, com en la de molts autors dels anys setanta, es desmunta la distinció tradicional entre crítica (teoria) i creació (pràctica), de manera que, en el cas d’Albertí, un article de diari podia contenir passatges més lírics que un poema i un poema més referents teòrics (Kristeva, Barthes, Sollers...) que un article. La qüestió és que no hi havia un espai delimitat per a cap text, sinó que tot era una sola escriptura. Poc temps després de presentar aquest treball vaig tenir la possibilitat de col·laborar com a becària en el 8 projecte d’investigació «Discursos d’experimentació en la narrativa catalana» (2004- 2006), que depenia de la Càtedra Alcover-Moll-Villángomez de la Universitat de les Illes Balears i, posteriorment, a partir de 2006, vaig passar a formar part de l’equip investigador d’un nou projecte, complementari d’aquest primer, «Teoria i pràctica de la narrativa experimental catalana (1970-1985): anàlisi i estudi contextual», actualment en curs i inscrit en el programa I+D del Ministeri d’Educació i Ciència (HUM 2006- 06108/FILO). En el marc d’aquests dos projectes he continuat la meva recerca sobre l’obra de Josep Albertí, no tant en el seu vessant poètic, sinó centrant-me en la seva actitud i la seva pràctica experimental, principalment vinculada al col·lectiu Taller Llunàtic. Fruit d’aquesta recerca, he publicat el text «Josep Albertí: la pervivència de l’experimentació textual» (2007), un capítol del volum col·lectiu Textualisme i subversió: Formes i condicions de la narrativa experimental catalana (1970-1985) i, en el dossier «Discursos d’experimentació en la literatura postfranquista» de la revista Lluc, l’article «Taller Llunàtic: la subversió indissoluble» (2007). Així mateix, també he presentat algunes comunicacions en diversos congressos, en què he incidit en diferents aspectes d’aquest objecte d’estudi. Ha estat la mateixa descoberta de l’actitud de Josep Albertí que m’ha retornat a la seva poesia. La concepció totalitzadora de l’art que té el poeta evidencia que l’experimentació que duu a terme amb Taller Llunàtic és indeslligable del caràcter investigador de la seva poesia. Per això, finalment, em vaig decidir a fer un treball de recerca que comprengués amdós vessants creatius: el poètic (individual) i el llunàtic1 (col·lectiu), que l’escriptor concep com un de sol.

[...]

< < Pujar

Comentaris i suggeriments Administrador
Contactau | Informació
©2007 Discursos d'Experimentació en la Narrativa Catalana