«Aquella estranya neurosi col·lectiva. Canvi i continuïtats en la cultura catalana en la frontissa 1969/1970»
En aquesta ponència analitzarem com en la cruïlla entre els seixanta i els setanta, la profusió de discursos sobre la crisi cultural és un símptoma de la fractura del discurs resistencialista en l’articulació de la cultura catalana, un model que trigarà encara uns anys a ser substituït per l'ideal de la normalització, plenament establert com a projecte a assumir per les institucions catalanes en les Resolucions del Congrés de Cultura Catalana de 1977. Situar-nos en un moment de fissura entre dos marcs de cohesió ens permetrà veure com les experimentacions desmotivades o les dissidències censurades en el model que es clausura surten momentàniament a la llum, es manifesten i sovint s’enfronten en el trànsit en què un nou ordre s'aconsegueix configurar. Per concretar l’anàlisi, ens centrarem en l’estudi de quin és el paper de les pràctiques experimentals que s’han ubicat sota la rúbrica de la contracultura en la redefinició de la cultura catalana en el canvi de dècada 60/70. No pretenc en cap cas fer una interpretació o una crònica de les manifestacions de la contracultura catalana com les que ja han elaborat crítics més informats com jo, sovint des de la vivència dels fets o referint-se fonamentalment a la contracultura urbana de finals dels anys setanta i principis dels vuitanta. El que em propòs és més aviat una mirada sobre com actua un aparent factor de distorsió cultural —el que és rebut com «contracultura» en la segona meitat dels anys seixanta— en el marc d'un cultura que es percep en crisi i marcada per una experiència de subalternitat. En definitiva, partirem de la hipòtesi que la contracultura pren un paper paradoxal en context cultural en procés de redefinició. Si bé hauria de suposar un revulsiu que amenaça a menystenir la tradició, els gèneres i el mode de vida de les generacions passades que havien viscut, deia el poeta, «per guardar-nos els mots», suposa també una garantia de supervivència que, a més, vincula la cultura catalana al que es percep com la cultura «juvenil» a nivell internacional, per la qual cosa, alguns sectors s'esforcen a integrar-la en les tradicions suposadament «nostrades» amb comparacions de vegades tan curioses com significatives que també ens detindrem a analitzar. |
