1. Elements que cal considerar en el treball socioeducatiu comunitari
1.1. Què és el «treball en xarxa»?
S’ha parlat de «treball en xarxa», i a tots els dedicats al treball socioeducatiu ens sonen aquests termes, hem dit que és una manera de treballar amb un enfocament comunitari (tots els recursos poden fer aportacions, ampliar la participació...), però com podem explicar a què es refereix el «treball en xarxa»?
Es pot dir que el treball en xarxa és el treball sistemàtic de col·laboració i complementació entre els recursos locals d’un àmbit territorial. És més que la coordinació (intercanvi d’informació), és una articulació comunitària: col·laborar de forma estable i sistemàtica, per evitar duplicitats, competència entre recursos, descoordinació i potenciar el treball en conjunt.
En l’àmbit socioeducatiu, com en molts altres sectors d’intervenció social, el treball en xarxa s'ha convertit en quelcom imprescindible. El sistema reticular de les xarxes és apte per a una gran varietat d'activitats, ja que presenten una estructura democràtica horitzontal i suficientment flexible per adaptar-se a un entorn comunitari caracteritzat per l'augment dels actors i de les possibilitats d'interacció.
Les xarxes neixen generalment de petits grups d'individus amb una filosofia comuna o bé des d'organitzacions i entitats amb objectius compartits, i evolucionen cap a estructures més complexes i madures amb estabilitat, acords explícits de col·laboració, organització, sistemes de coordinació i «productes» com publicacions, trobades, conferències i projectes compartits. En tot cas, hi ha un procés de maduració, un cicle vital que s’ha d’entendre.
En termes pràctics la metodologia del treball en xarxa és una manera efectiva de compartir informació, d’aprendre de l'experiència de l'altre, de treballar junts, i permet als membres evitar l’excessiu desgast en recursos que significa la duplicació del treball o iniciar cada vegada contactes per intercanviar experiències, facilitant a les accions i iniciatives dels membres un efecte multiplicador.
En tota la comunitat autònoma, amb un entorn polític cada vegada més complex, el desig de col·laborar ha produït una sèrie de xarxes socials o comunitàries que han funcionat amb molt d’èxit. Existeixen xarxes d’entitats veïnals, de professionals, d'escoles, d’entitats de persones majors, etc.
Els darrers anys, aquestes xarxes, més o menys formals, han sorgit com a vies d'innovació, i han generat activitats i projectes compartits. El nivell de maduresa que han assolit els permet ser reconegudes i escoltades per obtenir recursos.
Ara bé, de xarxes estrictament comunitàries, és a dir, xarxes locals orientades amb un enfocament comunitari, a les Illes n'hi ha ben poques que siguin estables. I això no és degut exclusivament a l'aïllament tradicional respecte a altres indrets o a l'absència significativa d'intercanvis i activitats que les fa innecessàries, és degut, també, al fet que, perquè siguin estables, han de motivar els seus membres, han de ser efectives, han de saber superar els seus conflictes, etc. Per tant, qualsevol intent de treballar en xarxa s'enfronta al repte de crear un sistema propi, adaptat a cada realitat, d'interacció i col·laboració.
Així, les xarxes tenen raó de ser a través de:
- a. l'aprenentatge de la manera com hem de treballar plegats (acceptació de la diferència, treball en equip, articulació, col·laboració, etc.);
- b. l’adaptació a les realitats locals (coneixement de les necessitats i demandes, comprensió de les dinàmiques locals, etc.); i
- c. el treball efectiu (metodologia, manteniment de la motivació i capacitat de plantejar-se projectes realistes i viables).
La metàfora de la xarxa permet comprendre millor els diversos tipus de relacions que es donen en el treball socioeducatiu en un territori, com també les relacions que es voldrien desenvolupar des d’un enfocament comunitari, allò que podríem denominar «xarxa socioeducativa».
Les xarxes que sempre es donen són
- les xarxes relacionals personals, és a dir, el conjunt de relacions entre les persones que formen les diverses organitzacions (amistat, pràctiques de consum o ocupació del temps similars, etc.);
- les xarxes de dependència, és a dir, el conjunt de relacions en què s’observa la jerarquia administrativa, les competències, els fluxos de finançament, etc.
La xarxa socioeducativa és la formada per tots els professionals i organitzacions que, treballant conjuntament, desenvolupen una concepció comuna que els permet definir escenaris de futur, estratègies d’actuació i processos de col·laboració. Per això estableixen acords de funcionament col·laboratiu, com ara les denominades comissions de prevenció (comissions de coordinació).
Aquesta xarxa socioeducativa implica un procés de construcció permanent. Es caracteritza com un sistema obert, basat en la valoració igualitària dels membres i en la reciprocitat.
Les xarxes poden ser molt diverses, però en qualsevol cas estan formades per recursos (serveis, entitats, etc.) que entren en relació. Més endavant analitzarem cada un dels tipus de xarxes (xarxa interna i externa, per exemple). Ara caracteritzarem els diversos aspectes de les xarxes de treball socioeducatiu:
- 1. Xarxa articulada. Cada servei i cada professional coneix les funcions i les competències dels altres serveis i professionals. Defineixen les seves actuacions a partir d’aquest reconeixement i del treball col·laboratiu acordat entre els que componen la xarxa. Dos requisits per a aquesta articulació són
- la valoració igualitària: no hi ha un únic centre, un eix central; pot haver-hi rotació de rols (la mateixa actuació la poden realitzar diversos membres, els rols poden canviar) i jerarquia funcional (cada un pot dominar més un tema o un aspecte concret);
- la reciprocitat: els diversos membres s’influeixen i es complementen. Això significa que no hi ha competència destructiva, que s’han de cercar els aspectes en què hi ha «interdependència de finalitats», les finalitats dels uns i dels altres estan positivament relacionades. El que li va bé a un li va bé als altres. Si hi ha objectius que no compleixen aquesta condició, se n’ha d’estudiar l’excepcionalitat, però, si no hi ha una justificació especial, s’han d’eliminar del treball en xarxa.
- 2. Xarxa dinàmica flexible. S’adapta a les necessitats i demandes socioeducatives, al procés evolutiu de cada comunitat i a les seves característiques socioculturals.
- 3. Xarxa coherent. Basada en la interrelació pactada entre les diferents actuacions que cal dur a terme. L’articulació permet aquest treball coherent, fonamentat en principis, plantejaments metodològics i orientacions estratègiques similars o comunes. Els nivells de treball coherent es poden simplificar en diverses línies d’actuació en xarxa:
- Treball per processos, basats en distribució de funcions i en professionals de referència per a cada tipus d’actuació (amb protocols), garantint la continuïtat i evitant ruptures.
- Aplicació de projectes consensuats, clarament definits.
- Complementarietat de les actuacions sobre casos.
- Avaluació continuada i compartida.
- 4. Xarxa no excloent. Hi ha capacitat per integrar-hi qualsevol iniciativa significativa, sense fer distincions entre els tipus de serveis o entitats. S’ha de considerar que una xarxa no excloent ha de complir les condicions d’un sistema obert: els seus membres poden entrar i sortir de les comissions d’articulació, sense que el treball col·laboratiu desaparegui. No són els individus singulars els imprescindibles, sinó les organitzacions i els processos que desenvolupen conjuntament.
- 5. Xarxa formativa. Hi ha un cert enfocament formatiu en comú, basat en la idea que tothom aprèn de tothom. El treball en grup, necessari per a l’articulació, permet aquest intercanvi formatiu.
Ara ja es podria redefinir la xarxa socioeducativa com una relació col·laborativa, estructurada i orientada per la interdependència de finalitats socials i educatives. Però, a més d’aquests factors, cal tenir-ne presents altres que en moltes ocasions s’han oblidat.
Els elements que s’inclouen són molt diversos, entre aquests cal considerar els principals: espai, població, relacions, necessitats, pràctiques socials, dotacions de serveis.
Tots aquests elements estan clarament relacionats, i una breu reconsideració pot permetre apuntar la complexitat de les situacions concretes:
- Espai. Cal no caure en la ingenuïtat de pensar «comunitats idíl·liques». Hi ha problemes que no podem oblidar: habitatges deficients, barris més o menys deteriorats, etc. També hi ha situacions relativament noves: àrees urbanes supramunicipals, amb la fi de les ciutats aïllades, el desenvolupament del continu urbà i la possibilitat de mobilitat de les persones i els problemes.
- Població. Els problemes es multipliquen: canvis en les dimensions, estructura i dinàmica de la població, canvis socials i culturals.
- Relacions: relacions de veïnatge, de solidaritat, de conflicte entre grups culturals, entre generacions, etc. La negació de les relacions (la síndrome de Diògenes).
- Necessitats. Moltes situacions i processos afecten les necessitats: processos de diferenciació social greu, immigració, envelliment, noves formes familiars, mancances formatives, etc.
- Pràctiques socials limitades o potenciades: ocupació de l’espai públic, activitats no normatives al carrer, noves formes d’expressió cultural, activitats econòmiques no regulades.
- Serveis. L’àmbit no privat d’una població és l’espai públic i els serveis de tot tipus, entre els quals els socials, educatius i de salut. A més de les dotacions, suficients o no, cal considerar els serveis (en un sentit ampli) com a àmbits de vida comunitària. El cas dels centres educatius és el que ofereix una perspectiva més clara: poden ser apropiats per la comunitat o convertir-se exclusivament en centres d’aprenentatge.
La combinació d’aquests elements permet trobar diverses opcions espai – població – relacions - pràctiques socials - serveis, les quals limiten o faciliten el treball en xarxa: a) Els centres històrics. b) Les zones homogènies: els barris monoculturals tradicionals. c) La caricatura de la utopia: la «ciutat jardí» i els adossats. d) Els barris precaris de la perifèria. N’hi ha més combinacions, però en cada cas ens trobam amb configuracions comunitàries diferents.
El treball socioeducatiu comunitari, el treball en xarxa, ha de rebutjar completament les concepcions idíl·liques de la comunitat. La imatge idealitzada de la comunitat impedeix diferenciar els territoris i, en especial, analitzar les relacions efectives i les necessitats i els conflictes.
Les conseqüències de substituir l’anàlisi concreta per la ideologia sobre la comunitat són:
- Un mal plantejament del treball socioeducatiu comunitari i la constitució de xarxes promocionadores i integradores.
- Impedir el manteniment d’un projecte integral sostenible, perquè no es considera la complexitat dels processos, i facilitar la frustració.
El desenvolupament comunitari de xarxes socioeducatives positives difícilment es pot plantejar correctament si no parteix d’una anàlisi global i comparada del territori i no s’inscriu en una estratègia general d’intervenció en el territori.
Copyright y todos los derechos reservados - ISSN: 1989-0966
Per citar l'article
“Ballester, L., Muñoz, A.,(2009). Treball comunitari: treball socioeducatiu en xarxa. IN. Revista Electrònica d’Investigació i Innovació Educativa i Socioeducativa, V. 1, n. 1, PAGINES 91-108. Consultado en http://www.in.uib.cat/pags/volumenes/vol1_num1/ballester-munoz/index.html en (poner fecha)”
