Introducció. Comunitat, xarxa socioeducativa
Què és el treball comunitari? De què parlam quan parlam de «comunitat»? Què és això de les «xarxes socials» o «xarxes socioeducatives»?
Aquestes han estat algunes de les preguntes inicials que ens hem fet al llarg dels darrers anys. Les respostes han estat molt diverses, però n’hi ha una sèrie que coincideixen:
- el treball socioeducatiu comunitari parteix d’una concepció de les necessitats i els conflictes bàsicament comunitària, l’anàlisi no es pot aturar en el nivell familiar, hi ha una dimensió comunitària en bona part de les necessitats i els conflictes;
- la comunitat és un concepte aparentment superat, però que s’ha anat recuperant cada vegada que s’ha plantejat la necessitat del treball preventiu o de promoció social o educativa; per a nosaltres la comunitat es pot entendre com una població, localitzada territorialment, conscient de les seves necessitats i amb una certa identitat («nosaltres»). Aquests elements ja són suficients: població, territori, necessitats, consciència.
- La xarxa socioeducativa és l’articulació de la comunitat, iniciada per entitats, professionals, administracions, que volen aprofitar les potencialitats de canvi de la pròpia comunitat.
Hi ha moltes més coses implicades i molts detalls per discutir (la història de les comunitats, la identitat sociocultural, els conflictes socioeconòmics, etc.), però aquestes idees han configurat el llenguatge que hem fet servir, d’acord amb tradicions molt diverses de treball socioeducatiu. Aquest llenguatge ha permès iniciar una bona comprensió entre sectors diferents (salut, educació, serveis socials, policies locals, urbanistes, etc.), desenvolupar experiències limitades i reivindicar de forma coherent una altra manera de treballar.
L’augment de la necessitat i la demanda d’intervencions professionals, tant socials com educatives, és un fet patent que obliga els polítics, planificadors i professionals a replantejar-se els tipus de gestió i distribució de recursos i, en conseqüència, a cercar solucions a un dels problemes que sistemàticament planteja la intervenció socioeducativa: la definició i l’afrontament d’aquests «espais d’intersecció» (socioeducatius, socioculturals, etc.), que en moltes ocasions i per raons sobradament analitzades, estan insuficientment clarificats. Conceptes com: coordinació, integració d’actuacions, col·laboració i, potser el més precís, complementarietat, apareixen immediatament en aquest escenari aplicats a múltiples nivells d’intervenció: entre professionals, institucions socials i educatives, iniciativa social, pública i privada, diferents categories de recursos, etc.
Aquest plantejament implica immediatament una reflexió i ordenació del que significa el dit «treball en xarxa». A continuació iniciam la presentació dels primers temes, abans d’entrar en l’estudi de la metodologia concreta.
En diversos treballs i experiències, al llarg dels darrers anys, es té en compte la necessitat d’un sistema d’articulació, especialment entre els serveis socials, educatius i sanitaris que actuen localment. Les bases comunes d’aquestes experiències i aquests treballs es poden sintetitzar en els punts següents:
- El sistema d’actuació i atenció, bé amb infants i famílies, bé amb altres sectors, ha de ser integral, atenent la diversitat de necessitats; i interdisciplinari, promovent la participació integrada dels diferents professionals.
- El model d’organització dels serveis ha de ser global, amb mesures dels diversos tipus (prevenció, atenció, inserció, promoció).
- S’ha de proporcionar una definició i clara delimitació dels procediments d’articulació, facilitant fórmules senzilles i operatives, però amb el màxim suport i reconeixement institucional.
- Han d’existir criteris explícits i específics per a la complementació i/o utilització dels recursos amb la necessària coordinació organitzativa entre nivells (nivell primari - nivells secundaris).
- S’han de dissenyar les estratègies d’actuació compartides, garantint, sobretot, l’acceptació i la implicació dels professionals que participin en el treball en xarxa en l’àmbit territorial concret.
- S’han de preveure les mesures d’avaluació que aporten la informació per a l’anàlisi i la presa de decisions en relació amb el seu posterior desenvolupament.
- La posada en marxa del treball en xarxa ha d’incloure, necessàriament i específicament (segons els sectors d’actuació), la formació i l’ensinistrament del personal implicat.
Aquests criteris genèrics han servit de base i fonamentació a diverses experiències. En general, en totes es pretén oferir una atenció integral mitjançant la coordinació de recursos socials, educatius i sanitaris en el desenvolupament de programes d’intervenció territorialitzats (locals).
Una de les característiques essencials que defineixen aquest model de treball en xarxa resideix en la base comunitària (local), d’acord amb el principi objectiu dels sistemes de política social: «actuar preferentment en els nivells primaris». És a dir, l’eix del sistema d’atenció no estaria situat al voltant de les institucions o els centres especialitzats, que evidentment són elements clau, sinó als serveis socials, educatius o sanitaris de caràcter comunitari, tots els quals a la vegada es completen amb aquest gran sector que garanteix el manteniment del sistema d’atenció constituït per les iniciatives socials (entitats i la resta d’actuacions desenvolupades des de la societat civil).
En conseqüència, es tracta d’oferir un model d’atenció o, potser, només una metodologia de treball en xarxa que garanteixi la continuïtat i coherència entre els diferents tipus i nivells d’actuació.
Al llarg de més de vint anys d’ajuntaments i altres administracions democràtiques, s’ha aconseguit una progressiva expansió de l’oferta de serveis, programes i polítiques socials (educatives, de serveis socials, culturals, de salut, de promoció socioeconòmica, etc.). Amb els processos de descentralització tant les administracions com la societat civil, localment, han anat assumint responsabilitats d’acció en terrenys molt rellevants.
Així tenim a l’àmbit local un ampli ventall de recursos i programes que després denominarem «recursos locals», molts, de responsabilitat pública municipal o d’altres administracions; altres, d’iniciativa social no lucrativa o d’iniciativa privada. Val a dir que tot això no és el fruit de cap conjuntura puntual. És en aquest escenari d’enfortiment de l’Administració democràtica i de la societat civil on té sentit plantejar-se recuperar l’enfocament comunitari per desenvolupar els projectes socioeducatius a l’esfera local.
Les diferents estratègies presents als processos comunitaris que es poden desenvolupar a l’àmbit local podrien classificar-se a partir dels dos paràmetres clau del model comunitari (Blanco i Gomà, 2002): la revaloració de tots els recursos i la participació.
- La revaloració de tots els recursos es fonamenta en una concepció molt bàsica: en qualsevol comunitat viva hi ha molts recursos socials que denominarem «recursos locals», els quals compleixen funcions com a «àmbits socialitzadors», perquè són els escenaris en els quals es construeix la sociabilitat. Aquest plantejament ens condueix directament al caràcter plurisectorial i multitemàtic de l’enfocament comunitari. Aquest plantejament implica la transversalitat de les polítiques basades en un enfocament comunitari. La transversalitat requereix la construcció de projectes oberts al treball horitzontal. Qualsevol projecte amb enfocament comunitari ha de pensar com pot implicar les escoles, els serveis d’atenció primària socials o de salut, les famílies, el teixit associatiu, etc., els diversos àmbits possibles.
- La participació és el segon paràmetre de l’enfocament comunitari. Algunes polítiques públiques a l’esfera local s’han desenvolupat sota formulacions més aviat tecnocràtiques (des de les iniciatives locals d’ocupació fins als programes d’habitatge per a joves, passant per les rendes mínimes d’inserció o alguns serveis d’atenció domiciliària); en canvi, els projectes amb enfocament comunitari han d’incorporar des de la seva gènesi una forta dimensió participativa. Per què? Destaquem-ne dos factors: es tracta d’un enfocament que implica un cert aprenentatge social per a tothom, una recuperació del valor del treball en xarxa (implicant-hi tothom qui està en un territori); a més, incorpora uns objectius només viables en clau de complicitat ciutadana i de compromís de les persones cap a un ampli canvi cultural i d’actituds, inassolible des del més benintencionat voluntarisme institucional.
Copyright y todos los derechos reservados - ISSN: 1989-0966
Per citar l'article
“Ballester, L., Muñoz, A.,(2009). Treball comunitari: treball socioeducatiu en xarxa. IN. Revista Electrònica d’Investigació i Innovació Educativa i Socioeducativa, V. 1, n. 1, PAGINES 91-108. Consultado en http://www.in.uib.cat/pags/volumenes/vol1_num1/ballester-munoz/index.html en (poner fecha)”
