|
(Palma, 1953). Àngel
Terron ha treballat una gran varietat de formes que van des del
vers lliure al sonet, passant pel poema en prosa. Per a ell, a
l’hora de fer un poema el que és imprescindible és
«voler dir alguna cosa que un pensa que no pot dir sinó
ell mateix». Ha reconegut que la temàtica dels llibres
inicials —Iniciació a la química (1977), Noema (1978), Llibre del mercuri (1982), Ternari (1986)— i d’À mon seul désir (2007) és principalment científica, i que, després
de la frontissa de De bell nou (1993), s’ha decantat
per pretextos més seculars o humanístics en Geometria
descriptiva (1999) i Sons nets (2004). El vector
de l’autobiografisme tamisat, els paràmetres científics
de comprensió del món («el plaer és
una reacció química») i l’ús
dels símbols de la cultura humanística conformen
una poètica que genera una redefinició del concepte
de bellesa: «bell no vol dir habitable».
Per a més informació
sobre l'autor vegeu:
|
